Títol per les entrades

Llibres

De bon matí ha plogut i ha refrescat una mica l’ambient.

Aquest any no l’he encertat amb els llibres de Sant Jordi. Fent cas de les recomanacions d’un crític em vaig comprar “Els anells de Saturn”. Un llibre inclassificable. No és una novel·la ni és un llibre de viatges, però ho és tot alhora, venia a dir. Una obra d’un dels últims grans escriptors del segle XX, diu també la solapa del volum. De manera que, coneguda la debilitat que sento últimament pels relats d’experiències viatgeres, un cop amb el llibre a la mà no em vaig saber resistir. Les tapes toves, el disseny de la portada, el paper lleugerament groguenc —probablement reciclat, però no he pogut constatar-ho— i una enquadernació i una impressió que em van semblar exquisides, em van acabar de convèncer. La qualitat narrativa de W. G. Sebald és indiscutible. La traducció li fa els honors i trobo que és molt bona, encara que no tingui arguments per a defensar la meva opinió. Però el relat de la peregrinació de Sebald per terres angleses, no m’enganxava i vaig deixar aparcada la lectura després d’un parrell de capítols. I, tanmateix, espero reprendre-la algun dia, perquè tinc la sensació que és una qüestió de sincronia. No era el moment oportú.

Els últims anys, mogut per l’esperit solidari que m’agradaria que em mostressin a mi si arribés el cas, per Sant Jordi sempre adquireixo alguna obra d’autors novells o no coneguts encara pel gran públic. En general, són autors d’Igualada o de la Conca d’Òdena i, per tant, a alguns els conec personalment, ni que sigui per haver coincidit amb ells en algun acte cultural. Compro els seus llibres tant per a ajudar-los a obrir-se pas en el món literari com —ho confesso— per tenir referències vàlides amb què comparar la meva humil i privada feina. Relacionar el nivell que exhibeixen autors que s’han atrevit a publicar amb el que jo sóc capaç de fer, a mi em resulta útil. Aquest any vaig comprar, entre d’altres, una novel·la autoeditada quina lectura també he hagut d’abandonar al cap de poc d’haver-la començat, com em va passar amb “Els anells de Saturn”. Salvant les distàncies que les separen quant a la qualitat literària, que són evidents, he de dir que, en aquest cas, no es tracta d’un problema de sincronia. Ignoro com funciona l’autoedició, però jo contractaria un corrector abans de dur els meus papers a la impremta.

El tercer despropòsit es va produir per un encreuament de cables al meu cervell i per les presses. “La vida sense la Sara Amat” és un llibre del Pep Puig que em va agradar. Per aquesta novel·la va rebre el Premi Sant Jordi de 2015. Sabia que aquesta Diada presentava llibre nou, però no duia apuntat el títol ni, a priori, tenia intenció de comprar-lo. En una de les parades del Passeig, vaig veure el “Fill del xofer”, del Jordi Amat i, no sé per què —potser perquè el títol em va semblar suggeridor i atribuïble al Pep Puig, potser perquè vaig associar l’Amat de la Sara amb l’Amat del Jordi—, el vaig comprar, per error, a correcuita, perquè l’Anna m’esperava. “El fill del xofer” és un retrat d’Alfons Quintà “artista consumat del xantatge, l’assetjament i la manipulació, (que) va desenvolupar una carrera periodística fulgurant però plena de clarobscurs inquietants”. Jordi Amat és filòleg i escriu amb un ritme trepidant. I ves per on, malgrat l’error, el seu relat em té enganxat.

I ara, me’n vaig a l’Escorxador. No a què m’obrin en canal sinó a posar-me la segona dosi de la vacuna anti Covid-19, que no sóc conspiranoic.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s