Per a no perdre la xaveta

El propòsit

2 de gener de 2023

“Ja està, s’ha acabat i tampoc hi havia per a tant”. El senyor Poblet es refereix a “Crim a la botiga de joguines”, una novel·la que l’ha entretingut, però sobre la qual no se li hauria acudit dir que és “segurament una de les històries més divertides que s’han escrit mai”, com va fer The Washington Post en el seu moment. “En el seu moment, és clar! —reflexiona—. Aleshores, potser sí, perquè el llibre té vuitanta anys i és possible que la història no resulti tan divertida vista amb ulls d’avui. Els últims decennis han passat moltes coses a un ritme trepidant i és probable que la novel·la no hagi resistit gaire bé l’acceleració que ha sofert la vida”.

“La vida ens passa en un sospir”, pensa ara. Ha caigut un altre any. 2022 ja és història. 2023 encara va amb bolquers. “Amb l’últim raïm de la sort traspassem el llindar que separa desitjos i realitat. Els desitjos de ventura i fortuna són de franc i deu ser per això que som tan generosos a l’hora de regalar-los entre la família i els amics, companys, coneguts i saludats. Fins i tot repartim desitjos entre els nostres veïns, aquells éssers que sabem que existeixen, però a qui mai veiem si no és que els trobem casualment a l’ascensor quan llencem la brossa”. 

És el segon dia de l’any, el primer feiner. Ja ha passat l’hora dels inventaris. Ahir, els periodistes ens van repassar els fets que han marcat l’any i ens van recordar a les persones que ens han deixat una mica més orfes. 

Estenent una bugada, el senyor Poblet ha pogut notar com augmentava a cada segon la intensitat de la llum del sol ixent. Una albada memorable. La xemeneia que guarda el pati es retallava sobre un cel drapejat de blaus intensos i vermells rosacis, grocs i grisos després, en una emulació que li ha recordat, de lluny, és clar, les aurores boreals que no ha vist mai si no és en fotografies. El privilegi de viure en una planta baixa amb pati abocada a una plaça, consisteix a què sempre hom té el cel disponible i que el sol, quan hi és, no el tapa mai res ni ningú. I també a què la roba se soleja i s’aireja. Que s’eixuga de la manera més sostenible que hom pot imaginar, vaja.

Ara és l’hora dels propòsits. Any nou, vida nova! Però en Poblet pensa que els propòsits són cosa de joves. Reptes tan benintencionats com sovint efímers, creu: només aquells més assenyats en el disseny i alhora disciplinats i constants en l’execució seran capaços d’assolir-los. Parlarà per experiència pròpia? Sigui com sigui, ell està convençut que la gent gran ja sap que la vida rarament acaba sent com hom l’havia imaginat, que està bé tenir desitjos, però que no sempre està a les nostres mans que es compleixin perquè hi ha coses que no depenen de nosaltres. El que cal és fer-se propòsits, marcar-se fites raonablement possibles. I treballar de valent per aconseguir-les, que els somnis que perseguim no ens els regalarà ningú. I de vegades ni esforçant-se molt es podran fer realitat, que en el procés també hi intervé l’habilitat de cadascú, que és la que és i d’on no hi ha no en raja.

Ara que comença el 2023, el senyor Poblet no espera grans canvis en la seva vida. De moment, a casa, la vida va com anava des que van haver d’instal·lar-hi a la mare de la Cassandra, que ja no pot viure sola. De manera que les coses van com sempre però una mica més condicionades. I, per això, però també perquè ja és gran i s’ho mira tot amb més distància, no s’ha marcat cap més fita que la de continuar escrivint el seu diari, per a no perdre la xaveta o que sigui el més tard possible, si l’ha de perdre.

La bàscula

3 de gener de 2023

Avui, de matí, a l’hora de dutxar-se, el senyor Poblet ha pujat a la balança del bany, que no ha fugit com temia. Ha deduït que la raó d’aquest fet tan sorprenent devia raure en el fet que l’aparell ha detectat a simple vista que després de totes les festes només pesava un quilo més, i ha col·legit que això vol dir dues coses, si més no.

Per una banda, òbviament, que l’artefacte no és ingenu com aparenta, sinó llest com una fura i que sap més que no simplement el pes de les persones que li demanen posant-s’hi dempeus a sobre. Unes formes ben grolleres, si al senyor Poblet se li permet manifestar-ho.

I per altra, ha suposat que també vol dir que ha fet bondat, que els àpats que ha fet no han sigut pantagruèlics i que el sobrepès detectat per la màquina diabòlica és més degut a la inactivitat física pròpia d’aquests dies tan familiars que a la golafreria, que va en declivi amb l’edat.

Però, quan ja tocava de peus a terra, ha sentit que la bàscula li deia que se li esgotaven les piles. Un calfred li ha recorregut l’espinada i no ha sabut distingir si era per la sorpresa de sentir-la parlar o perquè el pes que ha registrat podia ser erroni.

Això que precedeix no és un dels “Contes portàtils” d’en Pere Calders, encara que bé podria ser-ho. N’hi ha que són tan breus com aquests quatre paràgrafs i alguns ho són més i tot. El senyor Poblet els està llegint i això ha influït en aquest cronista, sense dubte.

L’autobús

4 de gener de 2023

El senyor Poblet es desperta sovint a les quatre de la matinada. En aquella hora, un autobús sol travessar el seu son. Ell es vesteix i marxa a la parada, però l’òmnibus sempre arriba ple i no hi pot pujar. Contrariat i inexplicablement alleujat alhora roman assegut al banc de la marquesina fins que torna a adormir-se. Però mentre el son no l’acull de nou es pregunta on deu anar aquell autobús i també cavil·la què passarà si una nit hi ha places lliures i el conviden a pujar. Ho farà de bon grat? Tornarà al seu llit al final del trajecte o serà un viatge només d’anada i ja ningú sabrà d’ell mai més?

La cavalcada

5 de gener de 2023

Ja se sent la gatzara. A l’hora que declina el dia i el sol baixa, els Poblet surten a la terrassa. Els agrada sentir el brogit de les famílies, la cridòria excitada dels infants que fa escasos dies lliuraven l’inventari dels seus afanys amb la il·lusió de la innocència. 

El Patge Faruk és el representant dels Reis d’Orient i arriba a Aqualata el 28 de desembre. Solemnement assegut en un tron, flanquejat pels seus assistents, rep les cartes dels infants el primer dia de cada any. En Faruk disposa de centenars de voluntaris que aquesta nit l’ajudaran a repartir joguines per les cases de la vila. Ser patge és una tradició molt arrelada, un honor a què pocs aqualatins s’hi han resistit. Rara és la família que no disposa d’un vestit de patge curosament confeccionat amb tot luxe de detalls. 

La cavalcada se celebra a Aqualata des de 1899 i és molt lluïda per a tractar-se d’una ciutat de quaranta mil habitants. Començarà a mitja tarda, després que les autoritats hauran rebut amb pompa a ses majestats. Els senyors Poblet sortiran a veure-la arrencar a pocs metres d’on viuen, però el passeig i els carrers col·lindants són, ara ja, un bullidor de gent i de vehicles que es preparen. I, simultàniament, el centre de la ciutat va omplint-se de gent que busca un bon lloc per a veure-la passar.

Un dels responsables de la Comissió de la Cavalcada dels Reis d’Igualada és company de caminades del senyor Poblet. És per això que aquest sap de primera mà que l’organització de l’esdeveniment és complexa i molta la gent que s’implica en què tot funcioni com cal. I és que la fita és no decebre la il·lusió dels nens perquè avui és un gran dia per ells. 

L’inventari

8 de gener de 2023

A imatge i semblança d’alguns coneguts, el senyor Poblet ha iniciat un inventari dels llibres que llegirà al llarg de l’any per a saber-ne quants seran, al final. 

De moment, n’ha anotat dos: “Contes portàtils”, de Pere Calders, i “Mary Ventura y el noveno reino”, un relat de joventut de Sylvia Plath que havia sigut repetidament refusat pels editors, oblidat després i retrobat no fa gaire. Una al·legoria sobre el sentit de la vida ambientada en un tren. 

Ara espera que miss Marple resolgui en la pantalla de la tauleta l’enigma d’“El tren de las 4:50” amb què Àgatha Christie el mantindrà distret durant el cap de setmana.

La pròxima novel·la física la té demanada en préstec a la biblioteca. Aquesta no va de trens, però també serà de misteris i detectius. Ah, i té lloc a Anglaterra, i tots ells són ingredients que agraden al senyor Poblet. 

Dilluns anirà a buscar-la, que ja li han comunicat que la té disponible, i després… es ficarà de ple a ultimar els detalls logístics del repte caminador que ha proposat als seus companys de senders. No és altre que anar caminant des d’Aqualata fins a Santa Coloma de Queralt resseguint l’antic Camí Ral de l’Aragó. Més de 23 quilòmetres i 650 metres de desnivell per a rebaixar els quilos sobrers acumulats durant les festes. Si la meteorologia  ho permet, serà dijous vinent i sembla que tots estan molt il·lusionats.

La infidelitat

10 de gener de 2023

Els somnis són ben estranys. El senyor Poblet n’ha tingut un que l’ha desassossegat molt i no ha volgut explicar-lo a la Cassandra. Quan la dona, esverada pel neguit que manifestava sota els llençols, l’ha despertat, assistia a un estrambòtic funeral. Era el comiat d’un amic i s’ha estimat més no referir el que estava vivint per no transmutar el somni en premonició.

El senyor Poblet no és aprensiu ni supersticiós, però passa que, en certa ocasió, feia un trajecte de llarga distància en tren i al seu compartiment hi viatjava un home d’aspecte reservat. Tret d’una salutació formal a l’inici, no es digueren res i anaren abstrets en les respectives lectures fins que, a hora foscant, el senyor Poblet lluitava per avortar l’abaltiment a què el convidaven el silenci i la monotonia del trontoll del tren i, finalment, inicià una conversa intranscendent. 

La reserva de l’altre era només aparença; acceptà la invitació amb un entusiasme tal que, al cap de poc, la conversa s’havia transformat en monòleg. Vaja, si era llarg de llengua, aquell home! I molt viatjat i entès en tots els temes de conversa. Acabaren sopant com dos amics que es coneixen de fa temps al vagó restaurant. Begueren tant que van tornar al compartiment fent tentines. El trobaren després de dos intents i de rebre improperis de diversos viatgers molestos.

La pítima del nou amic del senyor Poblet era de les de campionat. L’home xerrava pels descosits i els temes de la peroració derivaven cap a aspectes cada cop més delicats, més íntims. Després d’una pausa dramàtica, va deixar anar que la dona li feia el salt. 

— Vol dir? —al senyor Poblet no se li va acudir res més, incòmode amb la confessió.

— Sí! —va respondre l’home, taxatiu—. Jo mateix els vaig veure, entortolligats l’un amb l’altre, al nostre llit. Soc representant i havia de ser de viatge. Era una de tantes ocasions que passo diversos dies fent nit fora de casa. Tenim clients arreu del país, sap? És molt important la dagueria que represento! Però ahir vaig haver de tornar més d’hora que no em pensava. El temporal de neu que assola el nord, sap? Carreteres tallades i tot això. Ells, però, no ho sabien, i per això els vaig trobar, tan desprevinguts, tan feliços. Jo volia sorprendre la dona i va ser ella qui em va sorprendre a mi. No és irònic? 

El silenci s’instal·là de nou al compartiment. L’home semblava haver caigut en l’abatiment. El senyor Poblet no sabia què dir i tampoc s’atrevia a rompre la sobtada i tensa calma que regnava. Finalment, va dir:

— I ara, on va? Lluny per a oblidar, suposo?

— I ara! Ara fujo, naturalment! No pensarà que les coses podien quedar així, no?

L’esgarrifança que sentí el senyor Poblet va ser de deu en l’escala de Richter. El cap li va fer una batzegada i va obrir els ulls. El tren arribava a una estació. Estava sol i per la finestra es veia un mosso que, malgrat l’hora intempestiva, brandava l’edició extra d’un diari i pregonava l’assassinat a ganivetades d’una parella d’amants.

Des d’aquell dia, el senyor Poblet està convençut que hi ha somnis que són premonitoris.

El Cami Ral

13 de gener de 2023

El senyor Poblet se sent satisfet. Les expectatives s’han complert: el temps ha acompanyat i els seus amics, fidels al compromís adquirit i animats per una jovenívola il·lusió, han respost en ple a la convocatòria i la jornada del Camí Ral ha resultat un èxit en tots els aspectes.

Tots han arribat a Santa Coloma de Queralt després d’haver fet vint-i-tres quilòmetres i mig. La colla no només ha estat capaç de superar un desnivell que depassa els 700 m, sinó també les dificultats que han aparegut en alguns moments de la marxa. Sortosament, però, no ha calgut la intervenció de l’equip de suport que en tot moment ha estat pendent de l’evolució dels caminadors.

Al final, la satisfacció era gran i generalitzada i s’ha fet palesa en l’alegria i el bon humor que han imperat al Racó de Cal Ton, on les viandes i el servei han complagut a tots els comensals.

.oOo.

Camí Ral és el nom que es donava antigament als camins públics que unien poblacions importants. Eren construïts a expenses de la corona i, en conseqüència, també eren patrimoni seu. No obstant això, no eren d’ús exclusiu del rei i el seu exèrcit sinó que permetien el trànsit de persones i mercaderies. Hi regia un codi que protegia els vianants i castigava a qui no el complia. Les carreteres no es començarien a construir fins a finals del segle XIX i principis del XX i, en molts trams, se les faria coincidir amb el traçat d’aquests camins.

El Camí Ral de l’Aragó anava des de Barcelona fins més enllà de la plana de Lleida. A principis de 2021 va finalitzar la col·locació de balises en el tram que uneix Igualada amb Santa Coloma de Queralt.  És un camí amb història: connectava Montserrat, Poblet i Santes Creus, i entre els segles XV i XVII era molt transitat. També fou utilitzat per a traslladar al monestir de Poblet el cos del rei Ferran d’Antequera, mort a Igualada el 1416.

La rutina

21 de gener de 2023

A casa dels Poblet, la vida discorre amb rutinària normalitat. La Cassandra treballa i ell reparteix el  temps lliure entre les tasques domèstiques i les caminades i la lectura. Tres matins cada setmana, acompanya a la sogra al centre de dia i després la va a buscar. A banda d’això, de vegades també escriu, com ara, per a no perdre la xaveta.

Tot just arriba de retornar a la biblioteca la novel·la a què es referia dies enrere quan parlava de l’inventari que havia començat a fer. El quart llibre que ha llegit aquest any és “El canto del cisne”, d’Edmund Crispin. Gervase Fen és professor universitari a Oxford i aficionat a desentranyar els misteris que se li presenten. Curiosament, aquesta aventura, la segona de la sèrie que protagonitza tan singular personatge, ha enganxat i ha agradat més al senyor Poblet que la primera, aquella titulada “La juguetería errante” que, segons deia The Washington Post en el seu moment, és “segurament una de les històries més divertides que s’han escrit mai”. L’acció transcorre paral·lelament als assajos previs a l’estrena a l’òpera de la ciutat universitària, de la primera producció després de la II Guerra Mundial de “Los maestros cantores de Nuremberg”, de Wagner, i és narrada amb discreta ironia. 

Edmund Crispin és el pseudònim sota el qual escrivia Bruce Montgomery. Nascut el 2 d’octubre de 1921 al Regne Unit, es llicencià en Llengües Modernes al St. John’s College d’Oxford. També era músic i va compondre la partitura d’una quarantena de pel·lícules, a més d’altres obres entre les quals destaca el “Rèquiem d’Oxford”, la seva peça més considerada. 

El 2011, l’editorial Impedimenta va iniciar la publicació de la sèrie protagonitzada per Gervase Fen amb “La juguetería errante”, que data de 1946. Després han seguit “El canto del cisne”, “Trabajos de amor ensangrentados”, “El misterio de la mosca dorada”, “Asesinato en la catedral” i “Enterrado por placer”. El senyor Poblet n’ha pres nota en el seu diari. Vol tenir els títols a mà per a demanar-los a la biblioteca.

Avui, remenant entre els llibres que conserven a casa, ha trobat “Hem posat mans a la crònica”. Aquest exemplar no el tenia controlat. Deu ser que el tenen de quan els fills de la Cassandra anaven a l’institut, una d’aquelles obres de visita obligatòria pels batxillers, suposa. És de Pedrolo, de 1969. Quan ell anava a estudi no l’obligaven a fer lectures tan revolucionàries. Després, quan se suposa que ja tenia criteri per a llegir el que volgués, aquest títol tampoc no havia caigut mai a les seves mans. Ara s’aplicarà a la lectura i aquesta serà la cinquena de la seva llista particular.

Des de l’últim cop que va seure a escriure, han passat coses, al món. Algunes són intranscendents, però fan feliç al senyor Poblet, com que el seu equip favorit de futbol hagi guanyat el primer títol de la temporada emmanillant al seu etern rival i clavant-li tres gols. Altres l’irriten, com el paperot que ha fet el seu president, de masover que obre la porta del xalet al seu senyor perquè rebi el convidat, en la cimera dels dos estats que es van repartir el territori del país i encara el tenen ocupat. I també n’hi ha hagut que l’han entristit i que són irreparables. El pare del Xavi ha traspassat i ell li ha dedicat aquest bonic poema. Descansi en pau!

A plenitud

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

La neu

24 de gener de 2023

El senyor Poblet ha fet la compra i s’ha aixoplugat a casa; fora fa fred. Com és tradició, fa fred des de la setmana dels barbuts, tres sants que ell mai ha sigut capaç de recordar quins són. Ara ho consulta a internet i n’escriu els noms al seu diari per mirar de no oblidar-los. Escriure sempre li ha sigut un bon sistema de memorització. Quan estudiava, ja componia resums de les lliçons que s’havia d’aprendre.

Sant Pau ermità i sant Maur se celebren el dia 15 i sant Antoni abat el 17 de gener. I, tanmateix, llegeix que sant Hilari, abans, el 13, i després Sant Fructuós, el 21, i sant Vicenç, el 22, també lluïen llargues, abundoses i espesses barbes i, en conseqüència, segons aquesta tradicional creença popular, la gelor, de vegades, s’allarga una setmana més, com enguany, que està fent un fred que pela. 

Avui, a més, segons els pronòstics que els meteoròlegs de tots els mitjans s’han ocupat de fer-nos avinent, és molt probable que nevi a cotes baixes, més baixes fins i tot que la d’Aqualata, fixada oficialment als 313 m sobre el nivell del mar. La neu aquí sovinteja tan poc que, en episodis comparables al que es preveu avui, els entorns de la ciutat han romàs emblanquinats per la blana i gèlida catifa sense que en els seus carrers hi hagi caigut ni una volva. L’expectativa de la neu, tan esquiva en aquestes coordenades, té il·lusionats a xics i grans que esperen que, si cau, caigui amb mesura, com sol passar quan rarament passa. 

No és estrany, doncs, que avui les cortines de casa dels Poblet estiguin descorregudes per a detectar la neu des de les primeres volves que caiguin.

.oOo.

Finalment, ha nevat. Poc, però suficient per a enfarinar teulades i terrats, baranes, fanals i branques d’arbres durant una estona. Ara la neu ja s’ha fos i el senyor Poblet, amb el nas enganxat al vidre de la balconera, evoca un record llunyà.

La mare els esperava dreta, al costat d’un petit moble bar que tenien al menjador. Semblava preocupada i brandava una botella. El pare es va reunir amb ells arrossegant els peus descalços; estava baldat i se li notava a la cara, que també reflectia l’enuig que el rosegava per dins. Per a no fer mullader en tot el pis s’havia tret les botes i els mitjons al safareig; eren xops. També hi havia deixat la pala, que encara regalimava. El nen Poblet no se sentia les mans; la mare li passava un vaset i a punt va estar de caure-li a terra.

―Beu! ―li va dir―. A glopets petits!

Era conyac. Just quan sentia la cremor després de la primera glopada, van trucar. Del menjador estant, a través dels quarterons de vidre, veien que era el veí del sisè. Duia les claus del terrat a les mans i les hi va mostrar al seu pare quan li va obrir.

―Les he trobat penjant del pany. Suposo que són vostres perquè sou l’únic que heu sortit al terrat avui. He vist la feinada que heu fet i us en dono les gràcies.

El veí del sisè era guàrdia urbà. Anava uniformat perquè marxava a treballar. La seva dona ens havia dit que l’ajuntament estava cridant a incorporar-se als seus llocs a tots els agents fora de servei que escoltessin el missatge a través de la ràdio. La nevada havia sigut tan gran que havien declarat l’estat d’emergència i ell no se’n volia escapolir. Era un home cabal.

Era el dia de Nadal i la capital havia quedat colgada. El nen Poblet havia pujat amb son pare al terrat de la finca, a “ajudar-lo” a treure neu. No hi va haver altres voluntaris. Anant escales amunt, el pare demanava ajuda a cada pis, però els veïns o no hi eren o estaven a punt de marxar, o això era el que els deien les mestresses quan els obrien la porta. Inclús la del pis afectat pel perill real que se li esfondrés el sostre va adduir que el seu marit tenia febre i s’havia posat al llit. Per més que s’esforça, el senyor Poblet no recorda on era aquell dia el germà gran; ho era bastant més que els altres. Els dos més petits i ell, que el seguia i aleshores tenia vuit anys, poc podien ajudar.

Els pares del nen Poblet eren els porters de l’escala i això volia dir que els tocava de fer-ho, o així ho creien els veïns. El senyor Poblet recorda que alguns tenien moltes ínfules, deliris d’una grandesa que mai van arribar a tenir. En aquell temps, s’estilava que a totes les finques hi hagués una porteria i, en els blocs que construïa el patronat municipal, la “distinció” requeia en el primer pis de la primera planta de cada escala, just el pis que havia correspost als pares del senyor Poblet, o que havien triat ells, que en realitat no ho ha sabut mai. Hi havia porteria fins i tot en barris obrers com aquell, que creixien en terra de ningú, i que de mica en mica ocupaven els espais que separaven la capital dels municipis que l’havien envoltat abans d’acabar engolits.

Gràcies al conyac i a les fregues que li feia sa mare s’estava refent quan van trucar de nou. Ara era el matalasser que tenia el negoci just a sota, a tocar del portal. Era un home rondinaire que sempre es queixava de tot. Deia que l’hi havien obstruït l’accés a la matalasseria i, en sentir-lo, el pare del nen Poblet, demanant-li un moment, el va deixar plantat a la porta i va anar cap al safareig. Al cap d’un instant, va tornar amb la pala a les mans i va dir:

―Tingui, perquè es faci un caminet!

I li va tancar la porta al nas.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s