El noi mirava distret.
Com si hagués fet servir un GPS per a situar-se en unes coordenades concretes, esperava el seu tren al mateix lloc de cada dia, just on sabia que una porta del segon vagó s’obriria davant seu al cap d’uns minuts.
No era una elecció a l’atzar, aquell era exactament el lloc que li convenia. El tren arribaria pràcticament buit, i no obstant això, a mesura que s’acostaria al final del trajecte, s’ompliria i plataformes i passadissos acabarien plens de gent.
En arribar a destí, el noi enfilava cap als túnels que enllacen amb el metro i havia descobert que la porta per la qual pujava al tren li permetia arribar dels primers a les escales mecàniques. Però, tot i aquest avantatge, havia d’espavilar-se, que en aquella cursa ningú li permetia mai passar al davant sense lluitar. Si, després de corredisses i empentes mal dissimulades, aconseguia arribar-hi dels primers, no li agafava aquell ofec de quan quedava atrapat enmig de la munió.
Aquell matí tot anava com tenia previst i estava tranquil. Era un animal de costums.
Últimament es preguntava quan havia començat a ser la persona rutinària que era. Les persones tenim tendència a pensar que ja naixem amb aquestes coses, i això pensava ell també, al principi. Últimament, però, dubtava i havia començat a elaborar la teoria que les seves rutines podien ser mecanismes de defensa que ell mateix construïa. “Però, per protegir-me de què?”, es preguntava. La repetició li permetia veure què fallava, si és que fallava alguna cosa, i retocar-la o suprimir-la, per fer millor i més ràpid tot el que feia. La rutina li donava seguretat, d’això n’estava convençut, però mai se li havia acudit pensar que la inseguretat estigués a l’origen del seu comportament.
També era de ritme pausat. Li calia el seu temps per fer les coses; ni poc ni molt, el seu, però era un fet que anava més a poc a poc que la major part de gent que coneixia. Era un home assenyat i reflexiu que mai prenia decisions precipitades. No era impulsiu i mai improvisava. Tampoc no suportava les presses. Per això cada matí es llevava tan d’hora, per sortir de casa ben despert i amb temps de sobres per arribar a l’estació.
Ara era allà, a l’estació, a esperar el tren que passava cada dia a aquella hora.
Mirava enllà de les vies i de l’andana contrària. Les ones arribaven lentament a la platja solitària i es podia sentir la remor monòtona i suau de l’aigua trencant a la vora, com una cançó de bressol que convida a dormir. A l’horitzó, el sol ja treia mig cos i tenyia l’entorn de vermell.
Estava embadalit i no va sentir arribar el tren que venia de la ciutat. Creuava l’estació alentint la marxa, amb un troc-troc que el va treure de la seva abstracció. “Això és una anomalia!”, va pensar tot seguit. Les anomalies eren el seu pitjor enemic i es va posar en guàrdia, tens i nerviós. El seu cap intentava trobar una explicació que justifiqués aquella sortida del guió, però no la trobava. I, com més neguitós estava, va veure la noia més bonica que mai havien vist els seus ulls. Ella mirava per la finestra.
El noi, captiu de la seva bellesa, seguia la noia amb la mirada, girant el cap. El tren passava com la vida, sense aturar-se, i passava i passava. I anava lluny, “A la fi del món”, deien els rètols dels vagons. I, sense pensar en res més que no fos la noia, saltà a la via i corrent aconseguí enfilar-se a l’estrep de l’últim vagó, just en el moment que el seu tren de cada dia entrava a l’estació per la banda contrària.
