El mussol d'Aqualata

Dimarts, 14 de maig

Plou, i es fa estrany perquè a Aqualata no estem acostumats que plogui tan sovint com ho està fent les últimes setmanes. He consultat la previsió del Meteocat i he vist que plourà bona part del dia amb intensitat variable, segons els moments. Estant sol tantes hores com ho estic, un dia de pluja es pot fer llarg, perquè no sortiré. No tinc res a fer que no pugui esperar a un temps més favorable i, a més, hi ha la pneumònia de la que m’estic desempallegant. No em convé ni mullar-me ni agafar fred. Hauré de pensar com passar l’estona.

He buscat recomanacions per a començar a mirar una sèrie nova. N’he trobat algunes i les he posat a la llista. Ahir vam veure l’últim episodi de “El caso Asunta”, que ha suscitat una mica de debat entre nosaltres. La sèrie no, que estem d’acord que està ben feta, sinó el que informa i insinua, que no acaba d’aclarir qui va matar la nena. Hi ha contradiccions en les manifestacions dels pares i silencis sospitosos; hi ha irregularitats en la instrucció que fa un jutge impulsiu que sovint ha de ser reconvingut pel fiscal i els guàrdies civils que porten el cas; hi ha aspectes que són foscs i hi ha indicis, que no són proves concloents. Per tant, no queda clar com van anar les coses, no s’ha pogut reconstruir amb certesa la seqüència dels fets. Hem acabat amb la sensació que es va condemnar als culpables més probables sense proves definitives ni confessions de culpa. Una sensació estranya que ens incomoda.

L’experiència amb el Centre Europeu ens va plaure i ja hem decidit que anirem de vacances amb ells. Organitzen un viatge a Irlanda a finals de juliol quines dates ens convenen. Irlanda és un dels països que tenim en la llista de llocs que voldríem visitar, de manera que, un cop més, la sincronia de l’univers ha jugat a favor nostre. Ja tinc el programa i m’he entretingut una estona a marcar sobre el mapa els llocs que visitarem, per a tenir-los ubicats.

He intentat llegir, però no he pogut. M’agafa una son irresistible. El silenci de la soledat i alguna de les pastilles que prenc hi deuen tenir a veure, però d’uns anys ençà la somnolència m’acompanya sempre, agotzonada esperant el moment d’abatre’s sobre mi i desconnectar-me la consciència. Suposo que és cosa de l’edat, també.

Havent dinat ho he intentat de nou, amb més èxit. En un passatge que acabo de llegir, diu la Gona: “Quanta vitalitat que ha perdut la nostra parla!, penso entre mi, mentre deixem enrere el lluert i la paret de pedra seca. Tota aquesta potència del llenguatge oral, col·loquial, del carrer, s’ha diluït en una llengua anèmica, uniforme, adotzenada. Hem perdut espontaneïtat, lèxic, saviesa popular i, doncs, un gavadal humà i cultural que ha empobrit la nostra literatura”. És la reflexió d’una escriptora, perquè la Gona és “una llicenciada en clàssiques, una empleada de Correos i Telégrafos” i mare soltera que escriu i ara es documenta per a la pròxima novel·la furgant en la història dels seus avantpassats, recercant els fets que serien la causa que el seu besavi es digués Espiridió, un nom d’origen grec.

Ara llu el sol.

-:-

Lluert: 1 m. [LC] [ZOR] Rèptil saure de la família dels lacèrtids, de mida gran i color verd viu, propi de la Catalunya humida (Lacerta bilineata).

Gavadal: 1 m. [ED] [AGR] Vas gran rectangular de fusta per a rentar plats, remullar objectes, posar el menjar dels porcs i altre bestiar, etc. # 2 m. [LC] Gran nombre. L’avi ens va deixar un gavadal de llibres i de papers. # 3  [LC] a gavadals loc. adv. En abundància.