Nuvolositat violenta

Montserrat
El perfil de Montserrat

Per cert que, de Van Gogh també en parla Vila-Matas. I de Salinger, en algun moment, però a Van Gogh l’esmenta amb certa freqüència per la similitud de la seva condició d’artista finançat pel seu germà, amb la del protagonista de la novel·la. Aquest matí, ben d’hora ben d’hora, he acabat de llegir “Esta bruma insensata” i, de moment, només sóc capaç de dir que l’he begut amb delit i que l’he gaudit molt. Des d’una altra perspectiva —jugant al joc de les suposicions i les incerteses que jo penso que Vila-Matas ens proposa al llarg de tot el llibre—, no estic segur si acaba com jo em pensava que acabaria, o si és completament al contrari, perquè crec que l’autor ha optat per un final que tindrà tantes interpretacions com lectors la novel·la.

Efectivament, he heretat del meu pare un gust obsessiu per la puntualitat que em porta a llevar-me molt més d’hora, probablement, del que caldria per a arribar en punt als llocs on he d’anar o a les cites que he convingut. I avui havia quedat per anar a caminar amb el Ramon, el Nico i l’Isidre i m’he llevat a les 6, de manera que un cop vestit, calçat i a punt, encara em sobrava mitja hora abans no havia de sortir per la porta per acudir a casa del Ramon, que és aquí a prop, a cinc minuts de casa. I he aprofitat aquest interval per a llegir la trentena de pàgines que em restaven per a acabar l’última novel·la de Vila-Matas.

Quant a la puntualitat i al matinar, no puc fer-hi res, vaig néixer així i així moriré. Per cert, i ja que parlo també de lectura, anoto que he observat que, per a mi, ben d’hora —només llevar-me— és la millor hora per a llegir, que estic més despert. Si ho faig més tard, sigui al matí o a la tarda, m’agafa un ensopiment insuperable i m’adormo.

Avui hem anat a petjar el cim del Pujol de la Guàrdia (488 m), a cavall entre els municipis de Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt, una magnífica talaia a quatre aigües, des de la que hom té magnífiques vistes, en particular sobre Igualada i Montserrat. En dos km hem salvat més de 200 m de desnivell, o sigui que la pujada ja no ha sigut un camí de roses per a mi, però els que m’han resultat més durs són els últims dos o tres-cents metres previs al cim, justament aquells en els que la mà de l’home ha format graons per a facilitar a tothom la superació de la forta rampa.

Després de fer les fotos de rigor, hem baixat una mica de cota per a esmorzar a resguard del vent i hem tornat carenejant per la Serra de la Guàrdia, per la que hem caminat encara una bona estona abans de precipitar-nos, a través del Cosconar, cap a la Plana de Can Titó per a recuperar el cotxe que havíem deixat aparcat a tocar de la Zona Esportiva. És una bonica excursió, de 7,5 km que m’ha agradat molt de fer malgrat que el dia, nuvolat, ens ha privat del sol i ens ha obligat a tapar-nos en arribar al cim, pel vent fred que hi bufava.

La pluja que ens ha amenaçat tot el matí amb quatre gotes deixades anar aquí i allà, acaba de caure tota de cop mentre escrivia. Un important patac d’aigua ben acompanyat de llamps i trons s’ha precipitat sobre Igualada. Ara ja ha passat i sembla que torna la calma.

20200601_062749168_iOS

20200601_062646338_iOS

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s