El banc

El banc
El banc a la porta de l’escola Gaudi

El meu banc —crec que, després de 4 dimarts seguits seient en ell deu minut abans de les 9 del matí, ja m’he guanyat el dret de considerar-lo meu— continua al seu lloc, impertorbable, aliè al pas del temps, i no obstant gens immune als seus efectes. Profundes fissures solquen els seus llistons de fusta resseca i sense rastres ja de la pintura marró que un dia la devia cobrir. I no obstant el seu palès abandó, allà segueix, davant l’escola, estoicament inaccessible al desànim i sempre disposat a complir la seva funció d’acollir culs de totes les categories i procurar repòs a cames cansades de qualsevol creença, raça i condició.

Llegir el que publica la Mar els dimarts estant assegut en el meu banc s’ha convertit en un ritual. Les rutines, sobretot les que, com aquesta, sorgeixen espontàniament, s’han de respectar sempre que es pot. Avui podia i no ha sigut una excepció. La Mar estava nostàlgica i ens ha obsequiat amb una fotografia seva de quan era petita i encara tenia els cabells rossos i rinxolats, amb què il·lustra la satisfacció que li produeix haver-se convertit en la dona que és i l’agraïment als seus pares per haver-la tingut. Si he entès bé el que diu, la Mar pot estar realment satisfeta; ella encara connecta amb la nena que fou i l’acull en el seu cor, i aquesta és una capacitat de la qual no tothom pot presumir. Molts adults ignorem al nostre nen interior i fa tant de temps que hem deixat de banda l’espontaneïtat i la intuïció amb les que vam néixer que ens hem convertit en persones radicalment diferents de les que érem.

Dues netejadores que traginaven farcells de brossa, han traspassat la tanca de l’escola per a dur-los als contenidors propers. Constituïen tot el vestigi de vida dins el recinte, orfe de crits i rialles, però el fet que haguessin acabat la feina potser era alhora un símptoma que els nens no tardarien a arribar. En el punt en què ens trobem de recuperació de la normalitat rara cap a la qual anem, penso que l’escola ha d’estar a punt d’acollir alumnes, ni que sigui precàriament i amb horaris reduïts.

Avui tocava massatge, l’última sessió del tractament de xoc al qual he volgut sotmetre’m. Dels peus ja estic molt més bé i ja gairebé mai no em fan mal quan camino, però avui l’Elena m’ha fet una bona allisada treballant tota la musculatura que afecta els genolls i els malucs que se’m ressenten quan pujo pendents de certa dificultat. No he trobat el meu nen interior, però he vist la padrina altre cop.

Avui he pogut recuperar l’itinerari que feia habitualment per anar a Montbui. Per bé que les obres de pavimentació del carrer del Sol encara no han acabat, avui ja no he hagut de desviar-me i he recuperat la Baixada de Sant Nicolau. A la cruïlla, allà on s’encaren l’edifici modern del Somiatruites i el modernista de l’adoberia de Cal Sabaté, l’ajuntament ha aixecat la calçada per a remarcar que allò és una zona de preferència pels vianants. Quan passo per davant del Museu de la Pell, la zona sembla deshabitada. Avui no he trobat ni una ànima i el silenci dominava per sobre de la remor més aviat llunyana de la maquinària, ja en marxa a aquelles hores, de fàbriques i adoberies. És el barri del Rec.

I quan travessava el riu, un globus aerostàtic s’havia envolat i guaitava l’entramat de carrers de la ciutat, a mig camí entre el terra i les boires que encara suraven. Des del mig del pont, l’he admirat uns instants, somiador, envejós. Però de seguida he reprès la marxa, el meu banc m’esperava.

Una resposta a “El banc

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s