Llengua

Llengua

Benvolgut M:

Per les fotografies que he publicat a les xarxes socials, que em consta que has vist, dedueixo que ja saps que l’Anna i jo hem estat uns quants dies de vacances descobrint indrets que ens eren ignots de la nostra Cerdanya, tant la del nord com la del sud. Aquests dies deliciosos en paisatges idíl·lics són la causa de la meva tardança en la resposta al teu correu, així com de l’absència en el blog.

En la situació que estàs, amb filles que encara depenen de tu fins i tot per a anar a escola, és molt difícil de trobar temps. Per escriure o per a qualsevol altra passió que hom tingui. En algun moment d’una vida anterior he passat per les mateixes vicissituds i sé de què em parles.

Pel que fa a llengua en la qual ens expressem quan escrivim, que és el tema que em proposes, he de dir-te que el meu és un procés que es produeix justament a la inversa que el de la coneguda que t’ha inspirat el debat.

Et recordo que tinc seixanta-set anys perquè és important per a comprendre el context. Jo soc nascut a Barcelona, però de pares aragonesos que van venir a Catalunya, com tants d’altres, a guanyar-se les garrofes que la seva terra els hi negava. Els meus progenitors mai van aprendre la nostra llengua. En tot cas, el meu pare va fer un cert tímid intent els últims anys de la seva vida. Va morir jove (a cinquanta-sis anys) però la situació política i social del país ja havia començat a canviar i la seva sensibilitat envers la llengua també.

Però, resumint, el meu entorn d’infantesa i adolescència era de parla castellana i jo no vaig començar a fer ús del català parlat fins a l’any que cursava l’antiquíssim COU, que aleshores era previ a l’accés a la universitat, amb l’ajuda i l’estímul dels companys de la classe nocturna de l’institut al qual anava després de treballar. No és gens estrany, doncs, que jo sempre hagi escrit en castellà.

I no obstant això, puc dir amb orgull que, a la feina (jo treballava en una caixa d’estalvis i les comunicacions entre les oficines i entre aquestes i els serveis centrals sempre es feien per escrit, perquè en quedés constància) jo m’esforçava per escriure i escrivia tots els meus correus en català, amb el suport inestimables d’un diccionari que em vaig procurar. Primer amb la màquina d’escriure i amb paper autocopiador de diversos fulls. Després, ja, quan es van implantar, amb els ordinadors, que eren més còmodes perquè permetien corregir les errades sense estripar el paper. Però la llengua literària, aquella amb la qual jo em sentia còmode escrivint les ximpleries que escrivia, era la materna, la que sempre havia parlat a casa, amb la família.

Molts, moltíssims anys després, quan vaig començar a escriure el blog, em passava el mateix, però, al cap de poc, vaig començar a fer-ho en el meu català traduït del castellà. Aleshores encara cometia moltes faltes, moltes més que no ara. Jo mai he estudiat català, ni a l’escola ni enlloc, i era conscient que el meu cervell funcionava d’acord amb l’estructura de l’idioma imposat. El corrector anava de bòlit i el diccionari treia fum. Però, de mica en mica, les correccions anaven calant i jo he anat aprenent algunes coses. També hi va haver una temporada en què, fins i tot, duplicava les entrades, les escrivia en totes dues llengües.

Aleshores va arribar el primer d’octubre de 2017 i tot va canviar. Vaig renegar de l’idioma que usen els espanyols, aquells germans que ens estimen tant que ens balden a garrotades, i vaig decidir que mai més tornaria a trepitjar territori espanyol, que mai més miraria cadenes de televisió espanyoles, ni pel·lícules de cinema fetes a Espanya. I em vaig apuntar a classes de francès per a refrescar els rudiments que havia après al batxillerat, per a viatjar cap al nord si volíem sortir de Catalunya. Amb el meu escàs francès i l’anglès de l’Anna, ens podem espavilar arreu del món.

Tot seguit vaig suprimir totes les entrades del blog que estaven escrites en castellà. Si mai trobes alguna, és perquè se m’ha escapat, però la voluntat d’esborrar el seu rastre encara és viva, a hores d’ara, i et demano que m’ho comuniquis, per a eliminar-la. Sé que em consideraràs un radical, però no ho soc gens, jo. Aquella va ser i encara és la meva reacció al sentiment que aquells fets em van provocar.

Mai he pogut explicar amb paraules a ningú el que vaig sentir quan, a les portes de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, on estàvem concentrats per a protegir les urnes, a mig matí vaig veure en el telèfon mòbil les primeres imatges que ens arribaven de l’actuació de la policia espanyola. Malauradament, jo he nascut en vida de Franco i sé de quin peu calcen els grisos, ara blaus, quan actuen per a dissoldre multituds. Per tant, jo ja sabia que hi hauria càrregues, però no podia imaginar que passaria el que va passar estant en una democràcia plena, com diuen que estem. I, per acabar-ho d’adobar, aquells vídeos eren de Sant Carles de La Ràpita, ciutat a la qual m’uneix un vincle familiar a través de l’Anna, un punt de la nostra geografia que sovintejo.

Indignació? Ràbia? Impotència? No ho ser dir. Encara ara no sé com definir-ho, però recordo que en aquell moment se’m va regirar l’estómac. I vaig pensar que a un germà no se li fa allò que veien els meus ulls. I que hi ha moltes maneres de fer una feina, també la de policia. I vaig concloure que només l’odi més profund pot generar una actuació com aquella i que els catalans no hem donat mai motius per a ser odiats així i que no ens ho mereixem.

Des d’aleshores escric sempre i únicament, en català. Un català d’estar per casa, si tu vols, però català, al cap i a la fi.

Encara que de vegades em toca llegir edicions castellanes dels llibres que debatem als clubs de lectura, intento que els llibres que cauen a les meves mans per lliure elecció siguin també sempre d’autors catalans o traduccions al català. Per ser un idioma que domino, és evident que no buscaré una traducció d’un autor que escriu en castellà. Però, fixa’t, recentment he comprat “El Gran Gatsby” —un títol que s’escriu igual en català que en castellà— perquè no l’havia llegit mai, i en fullejar-jo a casa el primer dia em vaig adonar que era una versió espanyola, i em va fer ràbia no haver-me fixat prou. I això que en Francis Scott Fitzgerald, no era espanyol..

No sé si tot plegat respon al teu interès, però a mi m’ha anat molt bé poder explicar-t’ho. Per a no oblidar d’on vinc ni qui soc.

Una abraçada, amic.

Ricard.

P. D. Per cert, ahir a la tarda vaig veure “El editor de libros” —“Genius”, en l’original britànic. Narra la relació de Tom Wolfe amb l’editor que va creure en ell. Aquest home també va descobrir Hemingway i Scott Fitzgerald. Anglesa. Magníficament interpretada per actors molt consagrats —Colin Firth, Jude Law, entre d’altres. Interessant.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s