Les vacances de la Clara

Les vacances de la Clara

El curs tot just ha començat. És la primera hora del matí i a la classe de la Clara la professora ja ha aconseguit que es faci el silenci. La Clara és una nena d’onze anys polida i aplicada que sempre porta els deures fets.

Tothom és al seu lloc i la mestra, dirigint-se a tota la classe, diu:

— Us recordo que havíeu d’explicar les coses més interessants que us han passat aquest estiu.

I, afegeix:

— Clara, si et plau, vols llegir en veu alta la redacció que has escrit?

— És clar, senyoreta.

La nena agafa la llibreta d’exercicis i busca les pàgines on té escrit el seu relat. Un cop el troba, s’escura el coll, fa una pausa i comença a llegir.

“Aquestes vacances he anat amb els meus pares a una ciutat que té un llac. No és un llac gaire gran, però és bonic i està envoltat d’arbres molt alts. Hi ha ànecs i cignes que neden a l’aigua. El primer dia hi vam anar a passejar i, després de fer-li tota la volta, el papa i la mama van seure en un banc entre els pins. Mentre ells descansaven a l’ombra, jo em vaig acostar a la vora de l’aigua i vaig seure en un desmai grandiós que hi ha. Em vaig eixarrancar sobre aquell tronc mig tombat i em vaig posar a mirar com les branques pengen i les fulles toquen l’aigua. Aleshores va venir la Lluna i de seguida ens vam fer amigues.

L’hotel no està ben bé a la ciutat, és en un lloc solitari i tranquil, enmig d’uns prats. És un edifici gran, de pedra, i molt antic. La recepcionista va dir que una vegada, fa molt de temps, allà s’havia fet un judici molt sonat a unes dones de la comarca i que les havien condemnat.

Un altre dia vam anar d’excursió a un lloc preciós, tot envoltat de muntanyes. Hi havia boscos i un riu i llacs d’aigua transparent. Però el que més em va agradar de tot és estar amb els cavalls. En els prats on començava el camí hi havia vaques i cavalls pasturant, sobretot cavalls. Em penso que el cavall és l’animal que més m’agrada del món. De vegades somio amb un de tot blanc que sembla que porta mitjons, uns mitjons negres com la crinera. És com m’agradaria ser si jo fos una euga. No té ales, però, vola. Les nits que em ve a veure, el munto i em porta a llocs meravellosos.

Abans, els cavalls em feien por perquè els veia molt grans. Però el dia de l’excursió no em van fer por. Estaven tranquils i em vaig atrevir a passar pel mig d’un grup d’uns deu o dotze. Eren enmig del nostre camí. La mama em va renyar, després. Però els cavalls no em van fer res. Se m’acostaven i abaixaven el cap com si em saludessin. Jo els l’acaronava i després seguien pasturant com si res. Em vaig emocionar. No sé ben bé per què, sentia un vertigen molt més fort que quan pujo a la sínia de la festa major amb el papa. Però, als papes no els ho vaig dir. No hauria sabut com explicar aquelles pessigolles que sentia a la panxa. A més, em penso que no m’haurien entès.

Més endavant, el camí vorejava alguns estanys i creuava prats i boscs. Era un passeig tranquil i planer, però, de sobte, vàrem arribar a un pendent molt dret que no esperàvem. A la muntanya, el papa sempre busca camins fàcils. Ens vam aturar un moment. El papa i la mama parlaven fluixet entre ells, però jo els sentia. Semblava que estaven preocupats. Al papa no li agrada fer pujades tan dretes, però va dir que ja portàvem fet més de mig camí i que havíem de seguir endavant perquè no teníem temps de tornar enrere. A mitja pujada jo estava molt cansada, però quan pitjor m’ho estava passant i ja estava a punt de dir prou, vaig sentir la veu de la Lluna dins del cap. Em deia que em concentrés, que pensés en el cavall dels mitjons negres. Jo no li havia dit que somio amb un cavall. No sé com ho podia saber, però tampoc em va sorprendre perquè la Lluna és diferent de totes les nenes que conec. No li vaig donar més voltes i li vaig fer cas: vaig cridar al Socks en silenci. Últimament, em visita tan sovint que li he posat nom. I feia venir la seva imatge a la ment amb totes les meves forces. Jo no ho entenc, però vaig sentir com si una força enorme s’apoderés de mi i tota jo em convertís en un cavall poderós. I, no sé com, però vaig fer la resta de la pujada sola i vaig arribar a dalt abans que els papes.

L’últim dia de les vacances els vaig demanar de tornar a la ciutat. Els vaig dir que volia veure el llac un altre cop abans de tornar a casa, però el que volia era acomiadar-me de la Lluna. Com el primer dia, quan el papa i la mama eren asseguts a la pineda, vaig arribar al desmai on ens havíem conegut. La Lluna ja m’esperava. Em va dir que ja sabia que vindria. I també em va dir que no ens calia acomiadar-nos, que ara ens veuríem tot sovint perquè ja érem amigues per sempre. I ens vam fer una abraçada molt i molt gran”.

La classe ha escoltat la Clara amb interès. Nenes i nens han guardat un silenci tan gran que es podria dir que ha passat un àngel.

La professora, tanmateix, sembla preocupada. Roman pensarosa calibrant les paraules que ha de fer servir a continuació. Finalment, diu:

— Molt bé, Clara! Has fet una redacció molt bonica, plena d’imaginació.

— Gràcies, senyoreta!

— Però, digues-me, Clara. Has parlat amb els teus pares de la teva nova amiga?

— Oh, no, senyoreta! Si els digués que la Lluna és morta des de fa molts anys, els meus pares s’espantarien. El dia que ens vam conèixer, la Lluna em va explicar que la van cremar a la foguera amb la seva mare, que deien que era bruixa. Però ella diu que no és veritat, que era remeiera i feia de llevadora. I que aleshores ella tenia dotze anys i que la van cremar per si havia heretat les mateixes habilitats.

Una resposta a “Les vacances de la Clara

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s