No soc blau ni estic trist, com deia la cançó, però igualment soc un gat estrany, ho reconec. Gegantí, allargassat i amb potes asimètricament posades a cada banda del cos. No m’han pintat boca, però sí bigotis i els ulls negres amb què et miro.
També hi tinc una amazona asseguda al llom que mira endavant sense expressió. Però de sobte pren vida i s’eixarranca i em munta la gropa rítmicament. Lentament, al principi, però després trota fins que es posa a tota brida i em cavalca violentament fins que deixa anar un bram i, alliberada, s’abat sobre el meu coll i m’acarona. Però tu no la veus, que marxes, i ens dones l’esquena.
El mussol d'Aqualata 