Sant Jordi emmascarat

Sant Jordi a Igualada

Encara no són les onze i ja he fet tot el que havia de fer, dues sortides de casa incloses. Ara puc escriure fins a l’hora de fer el dinar, que ja tinc mig embastat gràcies a la dedicació extra d’ahir a la tarda. Com a entrant prendrem un bol de crema freda i insípida de carabassa. Poques coses em produeixen tant plaer com seure a escriure, així que espero gaudir d’aquesta estona.

Efectivament, els agressors de Martin Beck estan relacionats amb la recerca que duia a terme del periodista desaparegut, per bé que indirectament. L’interrogatori dels dos facinerosos ha permès a la policia hongaresa descobrir les activitats delictives a les quals es dedicaven, però a l’inspector Beck no li ha aportat cap llum quant al parador del seu conciutadà i ara sent que es troba en una mena de cul de sac que no el condueix enlloc. Matsson, així es diu el periodista, sembla talment L’home que es va esfumar. Tant és així que el protagonista decideix tornar-se’n a Suècia, decebut. Però el clímax creat convida a pensar que alguna cosa ha de passar. Després d’encomanar a l’ambaixada que li organitzi el retorn, Martin ha trucat a Estocolm, als seus dos homes de confiança. A Kollberg, cul inquiet que sovint investiga pel seu compte, no el troba a casa. Estic fins al monyo de policies, li diu la seva dona. A Melender, metòdic i de memòria fotogràfica, sí, i li encomana d’investigar què havia fet el desaparegut la nit abans de marxar de Suècia.

Encara em desperto pels vols de l’hora en què ens despertaven les infermeres a l’hospital. Per això he tingut temps d’informar-me de l’estat de les perquisicions de Martin, a qui ja considero el meu amic distant. El nostre distanciament és físic, ell a Suècia, jo a Catalunya, i temporal, ell als seixanta del segle passat, jo a la trista actualitat del segle XXI, però Martin em cau bé i el considero un dels meus encara que jo no sóc un home d’acció, en absolut. De mica en mica vaig recuperant el pols habitual de la meva vida i reconquereixo les meves rutines. Això m’asserena i m’aporta seguretat.

El José Luis i la Montse també es recuperen, ells dels seus mals, a Barcelona. Cada dia els faig una videotrucada i ho puc constatar. Tots dos fan bona cara i estan de bon humor. Em sembla mentida com de bé s’està refent el meu germà. Mostra una excel·lent disposició i està molt animat. Segurament no tinc motius per estranyar-me i és normal que els pacients d’aquesta mena d’intervencions es recuperin tan ràpidament, però tot i això em sembla sorprenent i estic molt content.

Avui celebrarem Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre que vam haver de suspendre quan tocava per la virulència que exhibia la pandèmia. Quan tornava de fer les compres que he sortit a fer, els operaris de l’ajuntament estaven muntant les glorietes de lona que han d’aixoplugar les parades. Sort que a Igualada tenim un llarg i ombrívol passeig que pot acollir manifestacions com aquesta sense que calgui que ningú s’hi amuntegui, ni expositors ni visitants. Serà un Sant Jordi estrany, fora de temps, de cares cobertes i sense somriures, però farem que sigui igualment una festa del llibre i de la cultura. Quan l’Anna plegarà de treballar aquesta tarda, sortirem a fer un tomb, a tafanejar per decidir, que no tinc cap títol en ment.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s