Turment

Amb el cap recolzat contra el vidre de la finestra, aliè a la conversa que li arribava fragmentada, el senyor Poblet guaitava l’horitzó quan les primeres clarors del dia dibuixaven els contorns d’un paisatge que circulava a tota velocitat davant dels seus ulls. I pensava que la Mar s’enfadaria amb ell si sabés que estava anant cap als seus dominis sense avisar-la. Al senyor Poblet li sabia greu presentar-se a la Garrotxa i no dir-l’hi, però al mateix temps estava segur que la Mar no s’enfada fàcilment i que sabria entendre que no és que no la volgués conèixer, sinó que no volia molestar-la. En va, a més a més, possiblement, perquè l’hora del dinar era l’únic moment en què podrien veure’s perquè ella treballa, i el Petit Comitè anava a fer la Ruta de les Cinc Ermites, de més de 14 km, i no podia precisar a quina hora arribaria a Can Xel.

Després de tanta cabòria, el dia previ a un nou confinament comarcal a causa de la pandèmia de Covid-19, després d’un breu inici rúfol, va escampar i va resultar fresc i assolellat, esplèndid per a caminar en companyia dels bons amics del Petit Comitè. I si a això afegim la magnificència del paisatge i dels indrets que van visitar, podem concloure sense por d’equivocar-nos que el senyor Poblet va completar una magnífica jornada de contacte amb la natura. I, com a colofó, el dinar, bo i a bon preu.

.oOo.

En altre ordre de coses, a falta de la correcció de l’exercici de l’últim tema —el teatre—, en el que havia d’escriure una escena en el cel en la qual es troben la Marilyn Monroe, l’Elvis Presley i el Che Guevara preparant un pastís d’aniversari per a Martin Luter King, ja he acabat el Curs d’Escriptura Creativa que he estat fent a distància les darreres deu setmanes. També falta la trobada final, per videoconferència, amb el professor i la resta d’alumnes, que serà dimarts perquè s’ha hagut d’endarrerir a causa d’un imponderable. I la valoració final del curs per part de l’alumne, que jo estic retardant a l’espera de sentir el que s’hagi de dir en la reunió virtual.

No estic satisfet del curs. No ha estat com jo esperava. Penso que ha faltat interacció entre tots els implicats i sobretot que aquesta fos propiciada pel conductor del curs. Però a banda de les crítiques que pugui fer sobre el vessant de procediment, estic satisfet del meu rendiment. Llevat del capítol de la poesia, per la qual sóc negat, he sigut capaç de respondre amb rigor i a plena satisfacció meva a tots els reptes que m’ha plantejat.

Per altra banda, el curs també ha servit per a aclarir-me les idees en algun aspecte i per a ratificar les que ja tenia en altres. De manera que, en conjunt, faig un balanç positiu i passo pàgina.

Quant a les lectures, ara estic amb “Tormento” —1884—, de Benito Pérez Galdós, un dels grans de la literatura espanyola. Dijous vinent, si la Covid-19 ho permet, la debatrem al club de lectura i ja m’estic mentalitzant. Intentaré escoltar més que parlar, no sigui que el que digui traumatitzi a la resta. Pérez Galdós descriu una època molt allunyada de la nostra i per tant no ens resulta fàcil de posar-nos en la pell dels protagonistes i entendre els mecanismes psicològics que provoquen els seus comportaments i les seves creences. Com a crònica d’un temps passat, està bé perquè ens permet conèixer com era la vida dels nostres avantpassats. Els gustos dels lectors d’aleshores eren molt diferents dels nostres, segur, i només així s’explica l’èxit d’una obra com aquesta, més propera a un fulletó que l’autor allarga i allarga com si es tractés d’un xiclet per a mantenir l’interès morbós d’un públic que no tenia altres maneres de distreure’s, que a una novel·la.

Ja em perdonareu el sacrilegi que implica que digui que mai podré entendre que un autor que es preui —encara que es digui Pérez Galdós— dediqui tot un capítol d’una novel·la a explicar el discurs que prepara un home tímid i de poques paraules per a confessar el seu amor a la dona que s’estima, i un altre capítol sencer a dir-nos que al final no s’atreveix a dir-li.

Em falta un terç de les 350 pàgines que té l’edició d’Alianza editorial que estic llegint i, encara que no calgui dir-ho, dic que no m’està agradant. Odio els allargaments innecessaris, ho sento.

I, si després del curs que he fet continuo escrivint, escriuré coses breus quan em vingui de gust. Com sempre, vaja.