Títol per les entrades

Lletraferits distants

El senyor Poblet no pot llegir a qualsevol hora del dia perquè al cap de poc de posar-s’hi s’abalteix i ni en gaudeix ni se n’assabenta del que llegeix. De manera que els darrers temps llegeix una estona als matins, a primeríssima hora, quan al pis regna el silenci i els carrers encara són foscos. Sempre es lleva d’hora, però sovint ho fa més d’hora encara, com avui, perquè el seu metabolisme li juga males passades i el desperta i li fa fer a hores intempestives el que es podria fer a hores més normals. I quan això passa es desvetlla i ja no pot dormir més, i es lleva i es fa un cafè i seu a la butaca que té a tocar de la vidriera de la terrassa i es posa a llegir a la llum d’una làmpada de peu esperant que es faci de dia.

Aleshores no li ve aquell endormiscament tan poderós que fa que se li enterboleixi l’enteniment; està descansat i pot concentrar-se en les línies i els paràgrafs, perquè en aquella hora tan primerenca les lletres encara no ballen. I, aquesta i no pas altra és la raó per la qual el senyor Poblet considera que les seves lectures són poques i són lentes i té la sensació que és un impostor.

Forma part d’un club de lectura i allà sembla que tothom devora llibres i això no contribueix gaire a millorar la seva percepció. El senyor Poblet ja descompta que el moderador ha de ser persona tan llegida com per a poder triar lectures sense dificultat i suggerir les més adients entre les moltes que ha fet al llarg de la seva vida. I també li atribueix la capacitat de rellegir-les i documentar-se els dies previs per a preparar les sessions i introduir els autors i les obres. No sap si és el cas, però la idea que té el senyor Poblet és que el moderador és un professional de la lectura, derivada del fet que confessa ser un lector empedreït que està sempre amb un llibre entre les mans.

L’afició a la lectura del senyor Poblet mai ha arribat a aquests extrems, però quan fa balanç i rememora temps pretèrits, conclou que ha llegit bastant. Des de jove, des de petit quan agafava els minúsculs volums de l’Enciclopedia Pulga de la modesta biblioteca del seu pare, que els col·leccionava. Potser el que passa és que no ha fet les mateixes lectures que han fet els seus contertulians, a qui sent explicar que a l’escola i a l’institut han llegit novel·les que ell no ha llegit mai i té la sensació d’haver viscut en un altre món, perquè a ell a l’escola i a l’institut mai no li havien fet llegir ni aquelles ni altres novel·les. Però per les seves mans han passat molts llibres quines línies els seus ulls han resseguit de cap a fi motu proprio.

Des d’abans dels fets de l’octubre de 2017 que no llegeix premsa escrita, però abans d’això el senyor Poblet no hauria sigut capaç de precisar des de quan comprava i llegia el diari cada dia. Es tractava, sens dubte, d’un altre hàbit heretat del seu pare. I ara encara recorda com es desplaçava per anar en metro a l’institut —a l’altra punta de la ciutat, aleshores vivia a la gran ciutat— acompanyat d’un llibre que no sempre podia llegir, perquè sovint quedava esclafat sense poder-se moure en mig de la gernació adulta que anava a treballar i no es podia permetre de perdre un comboi. Però el portava, per si de cas el podia obrir a l’autobús que agafava quan deixava el metro.

Aquests dies el senyor Poblet ha acabat un curs d’escriptura creativa i en la cloenda el seu conductor ha insistit en la necessitat de llegir molt per escriure bé. Encara que ja ho sap, no és la primera vegada que ho sent. També el professor del curs que havia fet uns anys abans, igualment periodista i escriptor, havia aconsellat als seus alumnes llegir, llegir, llegir. I el senyor Poblet encara recorda al seu enyorat Manuel Vázquez Montalbán dient el mateix quan li demanaven consell per les noves generacions de lletraferits, com és ell.

Perquè el senyor Poblet és un lletraferit; a ell sempre li ha agradat escriure, però mai ho ha fet d’una manera sistemàtica ni, molt menys, mai ha cregut que les seves capacitats li permetessin dedicar-se a la literatura i viure d’ella. I no obstant això, escriu i porta una mena de diari que penja en un blog que hi ha gent que segueix i que de vegades li diu que hauria de publicar alguna cosa. Aquests comentaris l’omplen de satisfacció, és clar. Per ell són com un reconeixement al seu esforç solitari i secret.

No és fàcil, escriure, si més no per qui sovint seu davant el teclat del seu ordinador i no sap ni per on començar, perquè li manquen idees entorn de les quals treballar. Però el cert és que quan té una idea i s’hi posa, se’n surt i és capaç de completar unes línies o unes quartilles a còpia d’esforç.

El curs que ha fet li ha servit d’estímul. Pel senyor Poblet, haver de fer un exercici d’escriptura cada setmana ha estat un repte que creu haver superat. I les deu setmanes que ha durat li han permès també aclarir algunes idees i decidir continuar escrivint relats breus, que és el que li agrada, sense preocupar-se de res que no sigui passar-s’ho bé.

La cloenda del curs —per videoconferència — també li ha servit per a fer nous amics, els altres alumnes, de qui no sap res tret que una viu a Londres i l’altre a Vilanova i la Geltrú. Però això no ha estat un obstacle perquè hagin sintonitzat immediatament i hagin decidit organitzar-se per a compartir treballs, opinions i consells. De moment, han creat l’espai que ha de servir per a l’intercanvi i el debat i l’han anomenat “Lletraferits distants”. Adient, no?

2 respostes a “Lletraferits distants

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s