2022: dilluns, 28 de febrer

Ahir era l’últim diumenge de febrer. Vaig fer un tomb pel mercat d’antiguitats i vaig ensopegar amb dos amics. En Ramon i en Magí anaven acompanyats de les seves esposes i xerraven tots quatre, acabaven de trobar-se. Uns anaven a estirar les cames, com jo. Els altres buscaven sense fal·lera una planxa antiga que no van aconseguir. No perquè no n’hi hagués, que n’hi havia, sinó perquè cap de les que havien vist li feia el pes a la Magda. Jo anava sol. L’Anna era a casa, fent labor. Feia un dia rúfol i ella tenia un d’aquells dies en què et ve de gust fer mandres. Després van espavilar tots dos.

En tornar a casa l’Anna feia el dinar mentre endreçava armaris i feia net de trastos inútils. És el seu objectiu més immediat, recuperar tot l’espai que ens ocupen tantes coses com es van acumulant a les cases amb el temps. Suprimir tot allò que ha esdevingut superflu, aquelles coses que sempre es guarden per si de cas mai ens tornen a fer servei. Aquelles coses que mai ens tornen a fer servei i que, fins i tot, oblidem que guardem. A mi em sembla bé que ho faci i no m’hi poso. No podria ajudar-la en la tria encara que volgués. Es tracta de coses seves o dels nens, que ja són grans i tenen criteri. Jo no guardo mai res que no em sigui útil en el moment present. Per això no participo en aquesta croada si no és per a fer viatges als contenidors o a la deixalleria. El pis, ara, ja comença a semblar més gran.

A la tarda vam anar al cinema, a l’Ateneu. Anar a l’Ateneu és com no sortir de casa; està tan a prop que es podria dir que només canvies d’habitació, però fer-ho almenys t’obliga a arreglar-te una mica i posar-te les sabates. No recordo quan va ser l’última vegada que vam anar al cinema. La pandèmia ho ha trasbalsat tot i ha fet plana la memòria i llunyans els records. Ni tan sols sabíem que podríem menjar crispetes. Que em perdonin els puristes, però per a nosaltres les crispetes formen part de la festa i les vam comprar. I una beguda, per la set, que les crispetes salades donen set. Feien “Belfast”, una evocació de la infantesa de Kenneth Branagh, que n’és guionista i director, i vam passar una molt bona estona.

Demà operen al Ramon i estarà de baixa per un temps indeterminat. Diu que els companys esperen que jo assumeixi la iniciativa del grup i, en la seva absència, busqui excursions per a fer i que les programi. Demà serà la primera. Anirem a prop perquè la nostra energia li arribi sense debilitar-se per la distància. I pujarem al Castell de Claramunt i al Pujol de la Guàrdia, des del que hi ha vistes clares sobre Igualada i el seu hospital.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s