Carros de Foc

Plana del Rovirar

Hem pujat al Pla del Magre des de casa del Magí, a la urbanització de la Mallola. Després que les últimes excursions han sigut més llargues i més dures, la d’avui gairebé m’ha semblat un entrenament i, tanmateix, al final hem acabat acumulant un bon desnivell.

Ja de tornada, he sentit com alguns companys fantasiejaven amb la travessa dels Carros de Foc que un dia, mig de broma mig de veres, vam dir que faríem.

Dic que fantasiejaven perquè a mi em sembla que no seré capaç de superar desnivells com els que s’han de salvar en cadascuna de les etapes, però ells pensen seriosament a fer la mítica travessa així que la pandèmia hagi passat i el temps sigui propici. Un estiu, hauria de ser, i aquest pròxim no serà perquè és massa aviat perquè les coses hagin canviat prou. Però mentre arriba i no arriba el moment en què puguem dir que li tenim posat el peu al coll a la Covid-19, ells em volen picar dient que les nostres caminades d’ara són una preparació, un entrenament per a agafar força a les cames i fons físic per a afrontar un repte que a mi em sembla gegantí.

És cert que la filosofia amb què hom ha d’encarar la travessa, amb tot el dia per a cobrir cada etapa i arribar al següent refugi, té poc a veure amb com caminem durant una de les nostres matinals circulars.

Pel que he sentit que deien els meus amics, si es vol assolir l’objectiu, s’ha de caminar sense forçar la marxa, a un ritme que permeti dosificar les forces perquè arribin al final de la jornada i al final de la travessa. El camí s’ha de prendre amb calma cada dia, i anar fent. Cal gaudir la caminada, la companyia i fruir del privilegi de ser en un entorn com el del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. A més a més, no té sentit arribar massa d’hora a un destí, els refugis, on no es pot fer altra cosa que reposar forces, relaxar-se i descansar.

Jo no he fet mai una caminada d’aquestes característiques, però imagino que tenen raó. És lògic que hagi de ser així. Més en el nostre cas, que ja tenim una edat i no ens cal ni ens agrada batre rècords, que a la muntanya se li ha de tenir el respecte que mereix i s’ha de ser prudent.

Ells estan convençuts que podem fer-ho. Jo no tant, per què pateixo molt a les pujades, però és veritat que vaig millorant de mica en mica i qui sap?

Mentre escrivia, sentia la música que Vangelis va compondre per a la pel·lícula que dóna nom a la travessa. I això ha fet que em vingués al cap que he de pensar en quines 20 preguntes li faria al meu cantant preferit, i escriure-les quan les trobi. Forma part dels exercicis del tercer tema del curs d’escriptura, que va de la creativitat i la inspiració, i no sembla que hagi de tenir una relació massa clara amb l’objectiu del curs, però els professors se les saben totes i alguna en tindrà.

Per a mi, l’exercici té una dificultat afegida i és que, abans de buscar preguntes, hauré de buscar un cantant preferit. M’agrada la música, però mai no he sigut un melòman. Tampoc he sigut mitòman com la persona que més he admirat mai, que era en Manuel Vázquez Montalban, periodista i escriptor. Ell tampoc no era de mites i recomanava no ser-ho, així que, quan va morir em vaig entristir molt, però no el vaig posar mai  en un pedestal, seguint el seu consell. Però, pel que fa al músic, faré un esforç per a triar-ne un dels que m’agraden o m’han agradat i intentaré buscar preguntes punyents, creatives i inspiradores, per a fer-li si mai me’l trobo.

Una resposta a “Carros de Foc

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s