Títol per les entrades

Mrs. Robinson

Dec ser un bleda, però a mi sempre m’han agradat les cançons de Simon & Garfunkel. Quan era jove no em podia permetre comprar discs i mai no en vaig tenir cap fins quan ja era tan gran que em podia permetre de tenir crisis de nostàlgia i, en mig d’una d’elles, vaig adquirir un recopilatori dels seus grans èxits. Aleshores ja no els feien de vinil, eren més petits i en deien compactes.

Aquest preàmbul ve a tomb del fet que ahir em vaig topar pel carrer amb el Paul Simon. Li vaig demanar si li venia de gust fer un cafè amb mi i va assentir desplegant un ampli somriure. Jo imagino que era d’agraïment per haver-lo reconegut, malgrat la mascareta i l’aspecte que fa als vuitanta anys que té, tan diferent de com jo el veia a les fundes dels discs.

— No et preocupis -li vaig dir perquè no es pensés que jo era un tocat de l’ala-, sóc un admirador anònim de la teva música.

Un cop al bar, amb les tasses de cafè al davant nostre, em vaig presentar a bastament i li vaig dir que em venia com l’anell al dit haver-lo trobat perquè m’estaven demanant de preparar 20 preguntes que faria al meu músic preferit i no sabia com sortir-me’n, perquè no he tingut mai un músic preferit, que no he sigut d’idolatrar a ningú, jo.

Ell no estava preocupat sinó sorprès. Però d’això me n’adono ara, perquè en aquell moment només tenia ganes de preguntar-li coses a la celebritat que tenia al davant i estava tan nerviós i era presa d’una excitació tan gran, que no me n’adonava d’aquestes subtileses.

Així que, atabalat com estava, no se’m va acudir res millor que començar la conversa preguntant-li (2) com era això de jeure amb l’Anne Bancroft quan rodaven “El graduat”, però de seguida vaig caure que no era ell, sinó un joveníssim Dustin Hoffman qui donava la rèplica a la madura senyora Robinson.

— Tu no trobes que el Dustin i tu teníeu una retirada?

Mare de déu senyor, quina bajanada acabava de dir! És clar que no s’assemblaven de res, però no sé per què jo sempre els he associat a tots dos en relació amb la pel·lícula. Deu ser per la cançó de la senyora Robinson, que per a mi és com si la cantés el pobre i seduït Benjamin Braddock que interpretava el Dustin. Però, ja que havia sortit el tema, no vaig poder estar-me de preguntar-li si havia compost la cançó expressament per la pel·lícula i si s’hi havia inspirat en l’Anne, o si ja la tenia escrita d’abans.

Semblava sincer i responia sense embuts, però escaridament, raó per la qual vaig pensar que se sentia incòmode amb l’interrogatori i vaig callar. El Simon em mirava sense badar boca, expectant. Talment era com si sabés què passava pel meu pensament i ara semblava divertit. A mi em rosegava la curiositat, volia saber més coses i finalment, a risc de semblar un tafaner compulsiu, no vaig poder resistir-me més i li vaig deixar anar tota una cascada de preguntes:

Que et va fer decidir a fer-te músic? Qui et va influir, musicalment? Que t’inspirava? T’inspiraves fàcilment? Què feies primer, la lletra o la música? Amb l’edat, han canviat els teus gustos musicals? Quins serien ara els temes favorits de les teves cançons? És cert que vas anar a l’Àfrica a experimentar i explorar altres maneres d’entendre la música? Quin va ser el moment més emocionant de la teva trajectòria artística? Tu ets de lletres i l’Arthur de ciències. Creus que això ha influït en la vostra relació? Les vostres discrepàncies eren en coses concretes o és que no congeniàveu? Com és ara la teva relació amb l’Art? En una nova vida, tornaries a ser músic? Tornaries a cantar acompanyat? Què fas ara?

Quan vaig haver esgotat el repertori, em vaig adonar que no havia entès res del que el Paul m’havia dit i vaig caure en el fet que jo no parlo anglès. Ell ja havia pres el seu cafè. El meu devia ser fred, però així i tot vaig acostar-me la tassa als llavis. El rellotge de la paret que em quedava al davant deia que eren més les dues de la matinada.

— Com pot ser -em preguntava jo ara- que estiguem en un bar en plena vigència del toc de queda?

En deixar la tassa al plat, el Paul havia desaparegut deixant rere seu un núvol de puntets brillants que s’esvanien lentament.

Una resposta a “Mrs. Robinson

  1. Jo també en sóc fidel devot dels Simon & Garfunkel, i tinc més sort que tu, ja que disposo d’un parell de recopilatoris seus… i amb vinil.

    Altres músics que m’han robat el cor durant els anys, són l’entranyable Leonard Cohen amb les seves extraordinàries balades, i també el bon compositor i virtuós Mike Oldfield (guitarra, teclats, percussió, veu).
    Coincidim?

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s