Montmagastre i la Vansa

A la Cova de la Vansa estant

El somni del senyor Poblet va resultar premonitori. Dos dies i alguna reclamació després aconseguia parlar amb la seva infermera, qui es disculpava per la tardança a donar-li notícies dient que tot el personal de l’ambulatori anava de corcoll a causa de la situació creada per la Covid-19. Li deia que l’analítica era normal i que no havia de patir per res, que si ell i el seu entorn estaven bé, l’analítica venia a confirmar que, en aquell moment, tot era normal. Pel que fa al diagnòstic, deia no tenir-ne cap de concloent i atribuïa a un refredat o a qualsevol cosa per l’estil les molèsties i els símptomes que el senyor Poblet havia patit.

Però no tot han sigut bones notícies aquesta setmana pel senyor Poblet. Divendres, a primeríssima hora, la Cassandra venia desencaixada al seu pis a donar-li la notícia de la mort d’un jove company de la feina. Portava quatre dies ingressat a l’hospital i els metges no trobaven què tenia. Un càncer se l’ha dut sense pietat. Tenia trenta vuit anys i ha deixat esposa i dos fills ben petits. Una pena incomprensible que feia que el senyor Poblet i la Cassandra romanguessin abraçats una bona estona, trasbalsats. Desconsolada, sense entendre res, la Cassandra plorava obertament. Mentre l’acollia entre els seus braços i intentava consolar-la, el senyor Poblet no podia evitar que les llàgrimes se li aboquessin als ulls. Les fuetades que descarrega la mort són sempre cruels però, de vegades, resulten particularment despietades —pensava.

El senyor Poblet no entén que la gent hagi de morir tant jove i no ho ha acceptat mai ni de bon grat ni amb resignació. El senyor Poblet no havia tractat al difunt i a penes estava segur d’haver tingut ocasió de saludar-lo en el parell d’ocasions que havia hagut d’anar a buscar a la Cassandra a la feina. I no obstant això, el seu traspàs l’ha afectat molt, per les circumstàncies que hi concorren i, probablement també, perquè veu la seva estimada tan trasbalsada i tan desvalguda. Per això decideix avisar de seguida als seus amics del Petit comitè pels dissabtes i els diu que no els acompanyarà en l’excursió que tenien programada per a l’endemà. No creu que sigui bona idea deixar la Cassandra passant tota sola aquest tràngol. Finalment, però, no renunciarà a la caminada; la Cassandra insisteix que hi vagi, que ella no estarà sola perquè també hi seran tots els seus altres companys. Com el senyor Poblet ja sap, són per ella com una segona família.

.o0o.

Montmagastre és un nom ben estrany. O així li sembla al senyor Poblet qui, portat per la seva curiositat innata, ha buscat informació respecte del seu origen i ha descobert que Montmagastre és el resultat de l’evolució de Mamma-Castri, del llatí, que fa referència tant a la forma de mamella de la piràmide majestuosa de 762 m d’altura a la qual designa, com al castell que la corona, construït a principis del S. X, entorn del qual i de l’església de Sant Miquel, edificada posteriorment, creixeria l’originari nucli de població del mateix nom. Actualment, Montmagastre és al peu del turó. El turó és visible des de molt lluny i forma part del llistat de 100 cims de la FCEC. Des de la cúspide s’albira bona part de la comarca de la Noguera, a la qual pertany, així com el municipi d’Artesa de Segre, del qual forma part.

Doncs bé, ara, sempre que el senyor Poblet vagi a escometre les rampes del Coll de Comiols o les baixi, podrà dir que un dia va ser al cim d’aquella mamella que emergeix ufana. És un cim escàs que amb prou feines podia acollir els set culs inquiets que ahir hi van seure a esmorzar. Recolzats en la columna del vèrtex geodèsic que el culmina, els caminadors sabatins gaudien d’una panoràmica completa de l’entorn. Malgrat les previsions, ahir no feia vent a la zona i, per contra, el sol reconfortava als excursionistes que havien començat l’ascensió amb uns escassos 5 graus.

Però l’ascensió al Montmagastre no era l’únic objectiu d’ahir del Petit comitè ampliat pels dissabtes. Tot i que va resultar fatigosa pel senyor Poblet, aquesta fita és curta —3 km entre pujar i baixar— i no era més que l’aperitiu d’una jornada més completa dissenyada amb molt d’afecte per il capo, que incloïa un desplaçament en cotxe fins a Tòrrec —llogarret proper a Montmagastre, però més cap a ponent, encastat també en l’anomenat Montsec de Rúbies (o de Meià)—, per a iniciar una nova descoberta, la de la Cova de la Vansa.

Es tracta de la balma més gran —fa uns 135 m de llarg per 21 de fondària— d’un conjunt de quatre que estan situades a la cinglera del Barranc de Fontfreda. Per les restes de talla de sílex trobades hom pensa que probablement era habitada ja en èpoques prehistòriques, però la ceràmica trobada apunta al fet que els dos grans moments d’ocupació foren a final dels S. XI i principis del S. XII i, després, durant el S. XVIII. No obstant això, la cova ha estat habitada fins a temps ben recents, molt després de la Guerra Civil espanyola. Destaca una construcció medieval que conserva, encara ara, la majoria de dependències d’una casa de pagès de dues plantes, amb un celler en el qual hi ha dues enormes bótes de vi. Aquest nucli de població tan peculiar, disposà, fins i tot, d’església pròpia, ubicada en una de les balmes més petites, per sota de la principal.

Des de Tòrrec, el camí discorre gairebé sempre per un bonic corriol flanquejat per fites que orienten el caminador i per una canonada que subministra l’aigua del poble des de ben a prop de l’esperó del barranc. És una excursió preciosa en un entorn abrupte i de difícil accés que fa pensar a un visitant curiós com és el senyor Poblet en quines raons portarien a habitar-lo als seus residents. Les guies de turisme rural diuen que entre anar i tornar es fan 5 km i qualifiquen la passejada com a fàcil, fins al punt que la consideren apta per a fer amb nens.

La por que el senyor Poblet té a les alçades en segons quines situacions faria que ell mai portés els seus fills petits a visitar un lloc en el qual , per por a relliscar sobre la roca polida i caure al barranc, ell ha hagut de posar el cul a terra en alguna ocasió. La del senyor Poblet és una por atàvica, inexplicable si no és que es creu, com fa ell, que hom ha mort estimbat en una altra vida.

Però, malgrat les seves pors, el senyor Poblet va passar, en general, un bon dia. Distret però sense treure’s del cap la Cassandra, pendent del seu patiment a través de missatges. I en companyia dels seus amics, va dinar a Vilanova de Meià abans d’emprendre el retorn a Igualada.

Des del cim de Montmagastre, restes del castell i de l’església de Sant Miquel

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s