Magnífic mai ha sigut simpàtic a ningú. I, tret del seu periple estudiantil, ningú li ha parat mai la més mínima atenció. Ara, els seus companys d’oficina eviten la seva companyia tant com poden, i només es relacionen amb ell quan algun assumpte fa inevitable la seva participació i no els queda altre remei.
Continua la lectura de El dia del judici
La carretera dibuixava un traçat de moltes corbes. El senyor Poblet conduïa concentrat en mig d’un silenci que també semblava haver abduït els seus companys. Era d’hora, tot juts clarejava, com sempre que sortien d’excursió.
Continua la lectura de Aflicció
Finalment el dia s’ha aixecat, com és freqüent on viu el senyor Poblet, i ha sortit el sol. El canvi de temps, si n’hi ha d’haver, tardarà més del previst i això l’incomoda una mica. Ja que no ha pogut caminar aquesta setmana, havia dipositat les seves esperances en el cap de setmana, per a fer amb la Cassandra una passejada, però si el temps canvia i plou diumenge… Continua la lectura de Setmana gris
És un cim escàs que amb prou feines podia acollir els set culs inquiets que ahir hi van seure a esmorzar. Recolzats en la columna del vèrtex geodèsic que el culmina, els caminadors sabatins gaudien d’una panoràmica completa de l’entorn. Malgrat les previsions, ahir no feia vent a la zona i, per contra, el sol reconfortava als excursionistes que havien començat l’ascensió amb uns escassos 5 graus. Continua la lectura de Montmagastre i la Vansa
Encara que ho publiqui demà diumenge a les xarxes socials, avui escriuré en present. L’Anna i jo som a la terrassa, cadascú distret amb les seves coses. A parer meu fa més bona tarda que matí, i encara que encara hi ha alguns núvols i bufa una lleugera brisa, aquí, ara, s’hi està bé. Hi ha molt silenci i els sons ens arriben esmorteïts. No és una Pasqua normal, però la sensació que tinc és tan idíl·lica que sembla irreal la raó per la qual som confinats a casa. I tanmateix, és ben real. A data d’ahir, ja eren més … Continua la lectura de Confinament (30)
“La terrassa de l’embarcador estava més plena que de costum, aquell dia. A l’hivern, els cambrers no disposen més d’una dotzena de taules i són suficients. Aquí, els dies d’hivern solen ser rigorosos i no conviden gens a seure a l’aire lliure. Aquell matí, però, sens dubte degut al bon temps que gaudíem, totes les taules estaven ocupades.” Continua la lectura de Una relació singular
