Dràcula

Clariana. El gorg de Cal Manuel.

Un caprici de l’atzar, una simple coincidència. El mateix dia que li treien sang per a fer-li l’analítica, el senyor Poblet començava a llegir Dràcula. Aquesta lectura forma part del seu compromís amb el club de debat al qual pertany. La Covid-19 i el confinament que va provocar ho van desballestar tot, de manera que fa mesos que els clubs, en plural perquè el senyor Poblet en forma part de dos, no debaten el que llegeixen. La malaltia no ha marxat, encara hi és, però de mica en mica es va estenent arreu una certa recuperació de l’activitat i els clubs de lectura també s’estan reactivant.

Així, doncs, el senyor Poblet, que durant l’estiu no ha deixat de llegir novel·les negres, gènere que el fa xalar tant que va oblidar que havia de llegir un opuscle en francès per a les classes que ara ha reprès, s’ha trobat de cop i volta amb el repte de llegir l’opuscle i dues novel·les de considerable extensió. El factor humà ha sigut la primera. El club de la novel·la negra és el que toca abans i per això l’ha prioritzat. És un bon relat, a criteri seu, però com li passa sovint, troba que hi ha massa paraules. És una història inquietant —per versemblant— d’espies de despatx —sense acció trepidant, res a veure amb el conegut 007 si no és que es tracta dels serveis secrets britànics— molt ben contada per Graham Greene, però el senyor Poblet troba excessiu el nivell de detall en les descripcions a què baixa el narrador. I aquest nivell de detall de què fan gala la majoria de novel·listes d’èxit, deprimeix al senyor Poblet, perquè ell es considera més directe i incapaç d’arribar a uns extrems que valora molt en tant que considera que requereixen un alt grau de preparació i de documentació per part de l’autor, però que no comparteix. En conseqüència, cada dia està més convençut que mai escriurà una novel·la.

Ara ja afronta Dràcula, més de 400 pàgines de lletra ben menuda que, per pertànyer a la literatura anomenada gòtica i haver sigut escrita i publicada a finals del segle XIX, també promet la profusió de detalls per la qual el senyor Poblet sent tanta aversió. I no obstant això, el senyor Poblet ha encarat amb optimisme i interès la lectura, perquè coneix la història que narra per haver vist amb menys interès que més algunes de les adaptacions al cinema que se n’han fet, però mai ha llegit l’original de l’irlandès Bram Stoker (1847—1912).

La Cassandra és a la feina i no l’espera fins a l’hora de dinar. Però tampoc no s’ha d’amoïnar gaire perquè aquests dies està seguint una dieta i es prepara els àpats ella mateixa. Fa una estona que el seu fill ha passat pel pis del senyor Poblet per a acomiadar-se. Anava a Barcelona a iniciar un grau tècnic, una nova etapa. El senyor Poblet l’ha trobat més mudat i més madur que d’habitud, i li ha semblat que el veia marxar cap al seu futur. Vindrà tard, a la tarda.

I, a més a més, avui hi ha un dinar a base d’escorrialles i no s’ha de preocupar de res. Fins al moment de parar taula, el senyor Poblet disposa d’unes hores de tranquil·litat per a dedicar a la lectura. Bressolat pel silenci del seu pis, s’endinsa en les afliccions que Jonathan Harker reflecteix sistemàticament i meticulosament en el seu diari de viatge. El senyor Harker és un jove passant —de fer ja és advocat, perquè acaba d’aprovar l’examen— d’un prestigiós bufet londinenc que viatja a Romania per a tractar amb el compte Dràcula els detalls de l’adquisició d’una finca a Londres en la qual ha intervingut el despatx com a intermediari. Però la seva estada al castell del compte, lluny de resultar plaent com havia imaginat, esdevé inquietant. En aquell indret tan aïllat del món, se sent presoner de qui sembla ser, a banda d’ell mateix, l’únic resident de carn i ossos. En una ocasió, ha entrellucat tres dones boniques que han estat a punt de seduir-lo, però els seus cossos voluptuosos s’han esvanit quan ha aparegut el compte i, enfurismat, les ha fet fora. Des que és allà, no ha deixat de descobrir coses estranyes, coses que van més enllà del que és comprensible per a una ment humana i limitada com és la seva, i és per aquesta raó que tot sovint pensa que ha embogit. Però tot i això, o precisament per a no embogir, quan està sol a la seva cambra, anota amb precisió tot el que observa i tot el que pensa.

El senyor Poblet ha fet una pausa i ha anat a mirar-se les dents al mirall de la cambra de bany. El senyor Harker ha escrit en el seu diari que el compte Dràcula té les mans tan fredes que el seu contacte li provoca calfreds i això li ha recordat que fa dos dies, en acostar-se a la Cassandra per darrere i posar-li les mans a la cintura, per sota la brusa, ella va tenir la mateixa reacció.

— Ah! —va dir—No em toquis amb aquestes mans tan fredes! Estàs gelat!

El senyor Poblet no ha trobat que tingués els ullals esmolats a l’estil dels vampirs, i això l’ha tranquil·litzat. Però aquests dos últims mesos, les mans sí que se li queden fredes, de vegades. I sense tacte, també. Decideix no preocupar-se d’aquestes foteses i torna a la butaca a llegir fins a l’hora de parar taula.

Normalment, quan ja han dinat, mentre el senyor Poblet acaba de desparar taula i de recollir la cuina, la Cassandra seu a reposar una mica abans de tornar a marxar. Però avui, contràriament al que és habitual, la Cassandra no ha segut a la butaca sinó que ha romàs a taula, asseguda a la mateixa cadira en què ha dinat, llegint i responent missatges de WhatsApp. Avui, en seure a dinar, la Cassandra s’ha recollit els cabells en una mena de monyo. Ho fa de vegades, per menjar més tranquil·la. El senyor Poblet ja ha passat dos cops per darrere d’ella i no li ha passat desapercebut el coll nu de la dona, que sempre li ha resultat irresistible a la carícia, al petó, a la queixalada esborronadora… Ella segueix distreta, concentrada en les converses del mòbil, quan el senyor Poblet s’atura al seu darrere i s’acota. Arrufa una mica el llavi superior deixant a la vista uns ullals punxeguts i esmolats que fa una estona no hi eren, i es disposa a clavar-los a la pell fina de la seva veïna i companya i amant i…

— Ai, no, ara no, Ernest! Que no veus que he de tornar a marxar a la feina?

Sona el timbre del telèfon mòbil del senyor Poblet i trenca definitivament el clímax dramàtic de la situació. És la seva doctora. Li diu:

L’analítica és normal, o sigui que ara no tens anèmia ni res de què preocupar-te. Pots fer vida normal. El que sigui que has tingut ja no ho tens i no val la pena donar-hi més voltes.

El senyor Poblet pensa que deu tenir raó la doctora. Ahir va patir com un campió fent un tomb per les obagues de Clariana, però va acabar bé la caminada. Caminar 13 km i superar 300 m de desnivell, va tenir recompensa cap al final del camí en forma de refrescant remullada en les tranquil·les aigües del magnífic gorg de Cal Manuel.

Ara truquen a la porta. És la cartera que amb la seva intromissió treu al senyor Poblet de l’abaltiment que li ha provocat la lectura. L’Ernest Poblet pesava figues.

El gorg de Cal Manuel

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s