La Font Trobada

20200511_054601455_iOS

Diumenge va ser un dia trist i gris i plovia al matí, quan acostumem a sortir, i plovia al vespre, quan tornàvem a tenir l’oportunitat de fer-ho. Així que, tret de quan vam anar a buscar el pollastre a l’ast, no vam trepitjar el carrer en tot el dia, no vam sortir a caminar.

Però ahir em vaig resquitar. Ja que l’Anna tornava a la feina a la feina i no em podria acompanyar, vaig quedar amb un amic per anar a caminar junts. Ens vam trobar a les 7 del matí, al passeig, al Verdaguer. L’única cosa segura era que baixaríem al Rec, i un cop allà, segons com hagués plogut la nit abans, emprendríem un camí o altre, per allò del fang. A més pluja, més asfalt, venia a ser la idea.

Però aquí no havia plogut prou —4 litres només, segons el meu amic, que és aficionat a mesurar l’aigua que cau (del cel, s’entén)—, i ens vàrem aventurar per camins terrossos. De fet, jo em vaig deixar guiar per ell, que és fill del país, i té més experiència que jo en muntanyes i camins, i esmenta noms de llocs del voltant de la ciutat que ell coneix de tota la vida i a mi em són desconeguts.

Tot i que la nit anterior havia plogut poc a Igualada, en comparació amb La Llacuna o Collbató, deia el meu amic, hi havia camins amb basals i fangars i amb reguers als marges pels quals encara corria l’aigua ben alegre. A la Font Trobada no s’hi podia accedir perquè està entollada de fa dies. El Torrent de Garrigosa baixava ple i s’hi havia format un petit saltant a tocar del camí que el travessa. I el dipòsit que hi ha a prop, sobreeixia.

A primera hora, feia fresca i vent i hi havia molts núvols d’aspecte amenaçador, però no va ploure, com havia pronosticat el meu amic. Des del punt de vista de la pandèmia i de l’estat d’alarma, no sé si està bé el que vam fer de trobar-nos, que aquí som encara a la fase “zero” del desconfinament. Per això no esmento el nom del meu company d’escapada. I, tanmateix, perquè consti i no hagi de tenir problemes amb l’autoritat competent, si arribés el cas, he de dir que en tot moment vam mantenir les distàncies, caminant en diagonal un al davant de l’altre o bé a banda i banda del camí quan l’amplada ho permetia.

I vam xerrar pels descosits, que es veu que a casa no ens deixen. Però això al senyor policia no li interessa gens ni mica, que són figues d’un altre paner.

Vuit quilòmetres en dues hores vam fer. I vaig aguantar bé la marxa, però estic cruixit dels peus i ja tinc hora a la terapeuta.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s