Ahir vam anar al tanatori a donar el condol a la vídua d’un company de quan havíem treballat a la caixa. Jo no hi havia tingut massa relació, estàvem destinats a la mateixa zona, però treballàvem en oficines diferents. A més, jo era un nouvingut mentre ell era d’aquí. Però, així i tot, al Jaume el feia bona persona i crec que era apreciat per tothom.
Li va sobrevenir un ictus de matinada. Les assistències el van derivar directament cap a Bellvitge; la gravetat del seu estat ho aconsellava. Allà el van intervenir d’urgència i li van treure un coàgul que tenia al cap. N’hi havia un altre, a la caròtida, però ja no van ser a temps de desfer-se’n. Una hemorràgia interna va posar fi abans a la seva vida.
“Que la terra li sigui lleu”.
Sembla que estava preparat per a morir en pau. Havia fet donació dels seus òrgans i, un cop mort, com que es veu que l’oïda és l’últim sentit que ens abandona, mentre el duien al quiròfan, la dona li explicava a cau d’orella que els metges el prepararien per al seu trànsit cap a la llum.
Una història colpidora i bonica que no he volgut deixar de recollir. Perquè, a més, ha reactivat l’interès que tenim sobre el testament vital i les voluntats anticipades.
.oOo.
L’ibuprofèn que vaig prendre ahir abans d’anar a dormir ha fet l’efecte esperat. Avui m’he llevat sense l’encarcarament habitual, com si fos una altra persona. L’ibuprofèn desinflama i calma o lleva el dolor, però no és cap solució. He sortit al carrer a fer alguns encàrrecs, com cada dia, i les molèsties tornen a aparèixer tan aviat com porto una estona, no massa, caminant. És cert que avui són només una ombra del que havien sigut ahir, però hi són i és només qüestió de temps que prenguin intensitat de nou.
El mussol d'Aqualata 