Magnífic

Aviat podré lliurar el relat sobre Magnífic als Lletraferits Distants. No és de nova producció, sinó antic, de 2016, em penso, però ja els ho vaig dir que l’últim treball que els presentaria abans de la dissolució del grup seria una revisió d’un relat antic, un relat sobre un tipus molt estrany que té alguna cosa de mi, que volia escurçar fins al màxim de pàgines que exigeix la redacció de Narranación, per si mai més em demanen una col·laboració.

Aviat sortirà el setè número —el setè capítol, que diuen ells— d’aquesta “revista col·laborativa de contes i relats il·lustrats, una aventura de foment de la creativitat, la literatura i la il·lustració”, i en ell s’hi inclou un relat meu, la primera cosa de ficció escrita per mi que es publica en paper imprés.

La reducció a sis pàgines dels relats que ja tinc escrits és el projecte en què estic capficat ara, per si de cas. Els col·laboradors de Narranación escriuen, sobretot, ficció fantàstica i em penso que la majoria dels meus contes hi encaixarien, d’una manera o altra.

Ja fa dies que treballo en el relat de Magnífic. El llegeixo un cop cada dia, a primera hora, quan representa que estic més descansat, i, curiosament, sempre trobo alguna cosa a retocar. Els primers dies era normal, havia de passar el ribot. Però després, un cop l’escrit havia assolit la llargària desitjada, ja era més una qüestió d’estil, de trobar maneres alternatives de dir la mateixa cosa, però de forma més entenedora i que fes més fluida la lectura. Ahir encara trobava a faltar un article indefinit que s’havia escapat fins i tot de la vigilància del corrector i alguna coma sobrera, sense quina pausa el relat no perd sentit. Ara ja el trobo molt a punt, però encara m’esperaré uns dies a donar-lo per definitivament revisat. Avui, justament, l’Òscar ens ha demanat de posposar una setmana la trobada que teníem concertada perquè dimecres vinent serà fora.

Aquests dies he llegit “El Gran Gatsby” i m’ha agradat i m’ha fet saber que jo mai seré capaç d’escriure una novel·la. Ara estic amb “L’estrany”, de Camus que ja veig que és tota una altra cosa, molt més lacònica i desesmada. El Nil, que ha passat Nadal a París, me l’ha regalat, en francès, amb un punt de llibre molt bonic del Musée d’Orsay. És un exemplar de butxaca, de pàgines groguenques i de poc preu, que m’ha fet molta il·lusió que em regalés. El va comprar a “Shakespeare and Company”, la Llibreria de Sylvia Beach del número 12 de la rue de l’Odéon que sovintejava Hemingway.

I és que m’ha fet reviure els moments que vam viure sa mare i jo en el mateix escenari. Quan ell era una criatura encara,  també vam resseguir les petjades de Hemingway a París. Feia molt poc que havíem decidit de viure junts. El temps passa volant, però jo no oblidaré mai aquell viatge.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s