Finalment no ens hem instal·lat a la caseta de fusta a passar la Pasqua. Ens va fer mandra fer i desfer maletes per a tan poc viatge. Com deia aquell, per a això no cal córrer! Però ahir vam passar bona part del dia a la terrassa, fent coses, i dinant.
I, a la tarda, havent fet la migdiada, vàrem fer una sessió familiar de cinema. A instàncies del Nil, vam veure “Okja”, una pel·lícula que hem trobat a Netflix, coproduïda pels Estats Units i Corea del Sud de la qual li n’havien parlat. És un film estrany, difícil de catalogar, perquè és un al·legat animalista tot i que superficial. Té format de cinta d’acció o aventures adreçada a adolescents, però sembla que la intenció dels productors anava més enllà, ja que, com a rerefons, hi ha implícita la denúncia de la manipulació transgènica d’aliments i de qui se n’aprofita. La poden veure els nens, però no és una pel·lícula feta per ells. El guió té alts i baixos que penso que són deguts al tractament de la història, de vegades naïf, de vegades realista.
A la tarda també, em va arribar per What’s up un vídeo molt breu, a penes d’un minut i mig, que em va agradar molt. És Nacha Guevara, l’actriu i cantant argentina, declamant “Cuando la tormenta pase”, un poema de l’uruguaià Mario Benedetti, molt adient a la situació que el món està vivint. Diu així:
Cuando la tormenta pase / y se amansen los caminos
y seamos sobrevivientes / de un naufragio colectivo.
Con el corazón lloroso / y el destino bendecido
nos sentiremos dichosos / tan sólo por estar vivos.
Y le daremos un abrazo / al primer desconocido
y alabaremos la suerte / de conservar un amigo.
Y entonces recordaremos / todo aquello que perdimos
y de una vez aprenderemos / todo lo que no aprendimos.
Ya no tendremos envidia / pues todos habrán sufrido.
Ya no tendremos desidia / seremos más compasivos.
Valdrá más lo que es de todos / que lo jamás conseguido,
seremos más generosos / y mucho más comprometidos
Entenderemos lo frágil / que significa estar vivos.
Sudaremos empatía / por quien está y quien se ha ido.
Extrañaremos al viejo / que pedía un peso en el mercado
que no supimos su nombre / y siempre estuvo a tu lado.
Y quizás el viejo pobre / era tu Dios disfrazado.
Nunca preguntaste el nombre / porque estabas apurado.
Y todo será un milagro. / Y todo será un legado.
Y se respetará la vida, / la vida que hemos ganado.
Cuando la tormenta pase / te pido Dios, apenado,
que nos devuelvas mejores, / como nos habías soñado.
Després dels aplaudiments de les vuit des de la terrassa, en agraïment als qui treballen en primera línia contra el virus, vam parlar amb la Paula i el seu xicot. Se’ls veia una mica encantats, i és que venien de fer una meditació en anglès. No em va quedar clar si practicaven meditar o l’idioma, però sigui com sigui estan bé i se’ls veu feliços.
Les notícies no són pas encoratjadores. Al Congreso, Sánchez va obtenir la pròrroga de 15 dies que desitjava per l’estat d’alarma, però a partir de dilluns, quan a Espanya ja no serà festiu, es relaxarà de manera que molta gent haurà de tornar al lloc de treball físicament. Per molt que les inclogui el decret governamental, les mesures preventives seran de difícil aplicació, sobretot en el transport públic. Els especialistes científics auguren majoritàriament un repunt de la pandèmia.
Però el presidente del Gobierno no va aconseguir més suport que el de Ciudadanos per la reedició dels Pactes de la Moncloa que s’ha tret de la màniga, en la meva opinió, per a diluir en el reflotament del país la responsabilitat que té en el naufragi. En una travessia com aquesta, mal capità és qui prioritza la salut dels diners abans que la de les persones.
PS
Quan ja tenia escrit i a punt el post, al·lusió marítima inclosa, he vist que la “Geno”, com li deien els seus companys quan jo treballava amb ella, recordava a Facebook que el Titànic es va enfonsar en aquestes dates (la matinada del 14 al 15) de 1912. La supèrbia del capità, que estava convençut que la seva gegantina nau mai no s’esfondraria, el va fer reaccionar tard provocant moltes més morts de les que eren estrictament inevitables. La “Geno” compara el seu comportament amb l’arrogància de Sánchez.
Certament, els paral·lelismes hi són, i resulten inquietants.
El mussol d'Aqualata 