2022: dimecres, 9 de febrer

Ja em perdonaran els paisans de Montblanquet, però fins fa tres o quatre dies no he sabut que existeix la seva població, ni que depèn de Vallbona de les Monges i pertany a la comarca de l’Urgell.

Ahir hi vam anar d’excursió. Érem nou i ens calien dos cotxes. Jo en vaig conduir un; massa estona. Montblanquet és massa lluny havent de ser a casa per a dinar després de caminar més de 10 km.

La Serra del Tallat ofereix vistes magnífiques, però el Santuari em va inspirar una profunda tristesa. El seu estat d’abandó és descoratjador. El que queda dempeus és testimoni de la Guerra Civil i forma part de la Xarxa d’Espais de la Memòria Democràtica i de la Ruta del Cister. Pel que comentaven alguns companys de ruta que s’havien documentat, bona part dels elements que hi falten van ser subhastats i ara són repartits entre el Palau Maricel de Sitges i el Castell de Santa Florentina a Canet de Mar.

La nostra arribada al turó del santuari va coincidir amb la sortida del vigilant, un home antipàtic que amb prou feines va saludar. En aquell moment obria la porta per a treure la furgoneta amb què va marxar al cap d’uns minuts. Aquest interval ens va permetre entrar al recinte i treure el cap al pati i a algunes dependències, on s’acumulen la pols i la brutícia. De no haver sigut per aquesta casualitat, només n’hauríem vist l’exterior, quatre panys de paret apedaçats de mala manera. Una pena!, perquè el que vaig veure, no em va agradar, i penso que no justifica el desplaçament. Aquesta és només la meva opinió, és clar, condicionada amb tota seguretat pel malhumor que arrossego les últimes setmanes a causa de la meva condició física. Però, per altra banda, també crec que si no hi haguéssim anat, no podria opinar el que opino.

Després vam marxar fins al Tossal Gros de Vallbona, que amb els seus 804 m és el sostre de la comarca de l’Urgell i completava els 270 m de desnivell positiu de la jornada. El tossal és una mena d’exposició de pessebres. Diferents colles deuen pujar fins allà a dipositar-los pels volts de Nadal. Tota la Serra del Tallat és coronada per un parc eòlic com els que envolten Igualada, però ahir vaig veure per primer cop com alguns molins s’engegaven. No entenc gens i vaig suposar que era a causa de la força del vent, que aleshores assolia els mínims necessaris per a posar-los en marxa.

Després de repartir passatgers per la ciutat, passades les dues, vaig arribar a casa.

Santuari del Tallat

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s