2022: divendres, 11 de febrer

He acabat de llegir “Abans de les cinc som a casa”. M’ha agradat molt aquest llibre. He après moltes coses sobre diaris, entre d’altres, que hi ha molts més dietaristes que no ens pensem i que els sociòlegs atribueixen gran importància a uns i altres.

No sé ben bé com classificar el llibre, perquè no és una novel·la sinó més aviat la reconstrucció de part de la vida d’una persona real a través de la lectura dels seus diaris. Es veu que l’Albert Forns, a més de periodista, és aficionat a remenar entre les coses de vell i un diumenge, passejant pel Mercat de Sant Antoni, li van caure a les mans tretze llibretes amb anotacions diàries de les coses que feia un desconegut. Intrigat, no va poder resistir la temptació i va comprar les llibretes i les va començar a llegir. El dietarista resulta ser un comptable que treballa a la Telefònica d’Espanya de Barcelona i porta una vida molt regular i avorrida. I, no obstant això, l’autor del llibre com més llegeix més s’engresca i més afecte agafa a l’Hilari, que és el nom fictici que posa al seu protagonista. I així, de mica en mica, complementant la lectura dels diaris amb altres investigacions, va reconstruint la seva vida.

L’Hilari ja és mort. Era amant de la natura i cada diumenge anava d’excursió amb dos amics, sempre amb tren, autobús o combinant tots dos. Sovint l’anotació final del dia és l’hora en què arriben a casa, d’aquí el títol del llibre.

Nosaltres, ahir, també vam anar d’excursió, a coronar el turó de la Creu de Gurb, on abans hi havia hagut un castell del qual no en queda rastre. Va ser una excursió molt completa, amb curiositats paisatgístiques, vistes panoràmiques i punts d’interès inclosos. Tot el que es pot demanar perquè una excursió resulti distreta, però jo cada cop veig més a prop el dia que hauré de renunciar a aquesta mena de sortides. Més que el desnivell a salvar —ahir 400 m— és la manera de salvar-lo allò que fa que m’ho passi malament. Els pendents drets per camins i corriols —de vegades penjats o propers a les timbes— que sovint es troben en algun moment de l’ascensió als cims, no només em costen molt de remuntar i m’ofeguen, sinó que em fan por. Cada cop em sento més insegur de cames i això complica les coses. Ja fa setmanes que tinc observat que, a partir d’una distància que varia segons el terreny i el perfil de la ruta —ahir vam caminar més de 12 km—, els genolls i els peus em fan mal. I no vull ser una rèmora i per això fa temps que hi penso.

Ahir érem vuit —faltava el Pere—, i vam dinar un menú del dia d’11 € compost de tres plats i postres, sense cafè, al restaurant Molí de Gurb. No cal tornar-hi; va resultar molt mediocre.

Abans de les cinc érem a casa.

El turó de la Creu de Gurb

Una resposta a “2022: divendres, 11 de febrer

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s