Marxem

Centre Mèdic Teknon

Des de dissabte al vespre que no he escrit ni una paraula. Diumenge, d’hora al matí, la Vivian, de guàrdia tot el cap de setmana, ens havia informat que l’analítica de sang que li havien fet al José Luis sortia perfecta i l’expectativa que rebés l’alta dilluns es feia tan sòlida que gairebé la podíem tocar amb les mans.

Conec prou al meu germà per a saber que ja no viuria tranquil fins que no seria fora d’allà. Havia, doncs, d’intentar com fos que es distragués perquè les hores li passessin més ràpides i vaig renunciar a escriure per a estar-ne més pendent. Així que diumenge vam passejar i vam xerrar més que mai. Fins va deixar la bata de l’hospital repenjada a la butaca i es va vestir de carrer, i vam baixar, amb permís de la doctora, als jardinets de l’entrada perquè respirés l’aire lliure del carrer, que s’hi delia.

I no obstant tot plegat, les hores de diumenge passaven lentes. I això que el vaig convèncer de fer la migdiada, amb la qual vam consumir una bona estona. A la televisió vam ensopegar un canal que feien la nissaga de Missió Impossible durant tota la tarda, una darrera de l’altra sense interrupció, però tot i que li distreuen aquest tipus de pel·lícules, diumenge ni Tom Cruise no va ser capaç de contenir la seva inquietud. El seu neguit anava creixent tot i que no es queixava.

Dilluns, quan em van despertar les infermeres a les sis, ell ja era despert. Havia dormit a batzegades. I allà es va desfermar el calvari de l’espera de la Raquel, que ens havia d’explicar com aniria tot el procés d’alta, del doctor, que li havia de llevar els apòsits de les costures del pit i la cuixa, i curar-les, i treure definitivament els cables que li sortien de la panxa per si se li havia de connectar un marcapassos d’emergència, i, finalment certificar l’alta hospitalària definitiva. Però després, encara hauria d’esperar la visita de la farmacèutica que li donaria medicació per les 24 hores vinents i la pauta amb què havia de prendre-la. Una tortura que va durar fins als volts de la una de migdia. Abans d’abandonar les instal·lacions, però, encara havíem de passar per caixa, per si es devia res. No era el cas, però així i tot, que les administratives de la clínica donessin el vistiplau ens va costar tres quarts d’hora més.

Un suplici, però finalment vaig aconseguir deixar-lo sa i estalvi a casa seva, amb la Montse, que ens havia preparat el dinar. El taxista va pagar els plats trencats. Nerviós com estava, el José Luis se li va adreçar una mica abruptament per a demanar-li explicacions pel recorregut que havia començat a fer, que no coincidia amb la idea que ell tenia. Però el xicot tenia raó i a aquella hora tant se valia per on anar. Després el Jose es va disculpar i van quedar tan amics.

Vaig passar la tarda amb ells i, quan va venir l’Anna a buscar-me amb el cotxe havent plegat de la feina, els vaig deixar tan tranquils asseguts tots dos al seu sofà. Jo podia haver vingut a Igualada amb el transport públic, però, considerant que a Barcelona s’estan donant casos de rebrot de contagis, no vaig voler córrer riscs innecessaris, de contagiar-me i de portar el virus de la Covid-19 a una altra zona del país. Quan ja arribava, l’Anna em va avisar i jo la vaig esperar al carrer. No va haver ni d’aparcar ni d’entrar contacte amb l’aire de la ciutat.

Mentrestant, el rei d’Espanya havia estat a Poblet i molts catalans havien protestat cridant que Catalunya no té rei.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s