Ahir vaig comprar dues magranes. Avui n’he pelat una, per les postres del dinar. Pelar una magrana pot semblar una feina tediosa. Demana paciència i una certa habilitat per a aplicar la pressió justa per a fer caure els grans sense aixafar-los, això sí. Però si disposes de la mica de temps que la missió requereix, és entretinguda. I addictiva, quan li agafes el punt. Quan s’acaben els grans, voldries que n’hi hagués més. Després els he rentat i colat i posat en un bol amb suc de taronja. Per a contribuir a una migdiada de dissabte com cal, he afegit un generós raig de moscatell abans de posar-los a reposar al frigorífic.

Avui és dia de Rec.018, però per a mi el repte és fer els deures del curs d’Escriptura de records i a això dedicaré la pròxima estona, aprofitant que m’han deixat sol a casa. L’exercici consisteix a explicar en primera persona i en present un moment en que algú t’explicava un conte.

…

El resultat l’he posat en una altra entrada, classificada com a ficció: Conta’m un conte.

…

No és per tirar-me floretes ―al cap i a la fi no té cap secret―, però la magrana estava molt bona.

La migdiada ha sigut inenarrable.