Un carreró sense sortida

Mai no ha sigut bona la meva memòria. Sobretot aquella que registra els fets i els ubica en el temps. Però ara, com és natural, a mesura que em faig gran cada cop em falla més. I suposo que és per això que de vegades tinc la sensació que escric per a no oblidar. A més, en els últims temps passen tantes coses i tan ràpides que si no prenc notes i faig esquemes no les assimilo degudament. Talment com quan estudiava.

Al Tribunal Constitucional li va costar moltes hores arribar a un consens per a prendre una decisió que pretén ser salomònica. No dóna la raó al govern espanyol i no accepta la impugnació de la candidatura de Puigdemont ni la de convocatòria de la sessió d’investidura. Però, sorprenentment, va més enllà del que el govern li demanava i decideix que els diputats electes que són a Brussel·les no poden delegar el seu vot i que si Puigdemont vol ser investit, haurà d’assistir al ple, cosa per la qual pot demanar autorització al jutge Llarena del Tribunal Suprem. Però, per a no defraudar del tot a Rajoy, Sáenz de Santamaria i els seus “supporters”, el TC pren dues decisions que són competència exclusiva de la Mesa del Parlament de Catalunya i passa la patata calenta al mateix jutge que té engegada la causa general contra l’independentisme. Embolica que fa fort!

Aquesta decisió ens aboca un altre cop a un carreró sense sortida. Com és natural, el govern espanyol i els seus “supporters” s’ha afanyat a considerar-la un triomf del sentit comú que ells representen, però la majoria de juristes pensen que és una aberració i una invasió de competències del Parlament, a més de creure que pretén alterar la voluntat expressada en les urnes pels votants, en ficar-se on ni li havien demanat ni té competència.

Puigdemont ja s’ha manifestat. Diu que demanarà autorització a Llarena. Jo vull creure que ho fa per tensar la corda encara més. Si el jutge l’autoritza i es presenta dimarts al Parlament, què farà la policia espanyola? Milers de periodistes d’arreu del món hi seran presents. Això en el supòsit que el jutge s’apressi a donar resposta a temps, com jo crec que hauria de fer. Si respon tard o no respon, quedarà tan en evidència davant l’opinió pública com si respon negativament.

Deixant de banda el que facin el jutge i Puigdemont, la meva opinió és que dimarts s’ha de fer el que està previst de fer-se i que la Mesa del Parlament accepti el vot delegat i la investidura telemàtica si el President no pot venir amb garanties. I el triumvirat del 155 que marxi de l’hemicicle, si vol. No deixaria de ser una escenificació de l’absurd de la situació: uns volen ser-hi i no els deixen; d’altres hi poden ser, però marxaran. I fora, al Passeig de Lluís Companys, molta gent, tanta com sigui possible. Tants fidels a la causa republicana com estiguin disponibles i en condicions d’assistir-hi. Fent pinya. Donant suport. Que es vegi ben clar que el que fem no és un caprici, sinó la nostra manera de dir prou a un govern podrit que ha espremut el país amb les seves maneres antidemocràtiques i autoritàries.

De vegades, quan llegeixo el que he escrit, voldria oblidar-ho tot. I esborrar-ho, perquè em sembla inversemblant que el que he fet sigui un resum d’allò que està passant al meu país.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s