Mai no ha sigut bona la meva memòria. Sobretot aquella que registra els fets i els ubica en el temps. Però ara, com és natural, a mesura que em faig gran cada cop em falla més. I suposo que és per això que de vegades tinc la sensació que escric per a no oblidar. A més, en els últims temps passen tantes coses i tan ràpides que si no prenc notes i faig esquemes no les assimilo degudament. Talment com quan estudiava.
Al Tribunal Constitucional li va costar moltes hores arribar a un consens per a prendre una decisió que pretén ser salomònica. No dóna la raó al govern espanyol i no accepta la impugnació de la candidatura de Puigdemont ni la de convocatòria de la sessió d’investidura. Però, sorprenentment, va més enllà del que el govern li demanava i decideix que els diputats electes que són a Brussel·les no poden delegar el seu vot i que si Puigdemont vol ser investit, haurà d’assistir al ple, cosa per la qual pot demanar autorització al jutge Llarena del Tribunal Suprem. Però, per a no defraudar del tot a Rajoy, Sáenz de Santamaria i els seus “supporters”, el TC pren dues decisions que són competència exclusiva de la Mesa del Parlament de Catalunya i passa la patata calenta al mateix jutge que té engegada la causa general contra l’independentisme. Embolica que fa fort!
Aquesta decisió ens aboca un altre cop a un carreró sense sortida. Com és natural, el govern espanyol i els seus “supporters” s’ha afanyat a considerar-la un triomf del sentit comú que ells representen, però la majoria de juristes pensen que és una aberració i una invasió de competències del Parlament, a més de creure que pretén alterar la voluntat expressada en les urnes pels votants, en ficar-se on ni li havien demanat ni té competència.
Puigdemont ja s’ha manifestat. Diu que demanarà autorització a Llarena. Jo vull creure que ho fa per tensar la corda encara més. Si el jutge l’autoritza i es presenta dimarts al Parlament, què farà la policia espanyola? Milers de periodistes d’arreu del món hi seran presents. Això en el supòsit que el jutge s’apressi a donar resposta a temps, com jo crec que hauria de fer. Si respon tard o no respon, quedarà tan en evidència davant l’opinió pública com si respon negativament.
Deixant de banda el que facin el jutge i Puigdemont, la meva opinió és que dimarts s’ha de fer el que està previst de fer-se i que la Mesa del Parlament accepti el vot delegat i la investidura telemàtica si el President no pot venir amb garanties. I el triumvirat del 155 que marxi de l’hemicicle, si vol. No deixaria de ser una escenificació de l’absurd de la situació: uns volen ser-hi i no els deixen; d’altres hi poden ser, però marxaran. I fora, al Passeig de Lluís Companys, molta gent, tanta com sigui possible. Tants fidels a la causa republicana com estiguin disponibles i en condicions d’assistir-hi. Fent pinya. Donant suport. Que es vegi ben clar que el que fem no és un caprici, sinó la nostra manera de dir prou a un govern podrit que ha espremut el país amb les seves maneres antidemocràtiques i autoritàries.
De vegades, quan llegeixo el que he escrit, voldria oblidar-ho tot. I esborrar-ho, perquè em sembla inversemblant que el que he fet sigui un resum d’allò que està passant al meu país.
