Trucades perdudes

Em sap greu haver deixat desatès el meu diari. Dos dies sense escriure, un dedicat a quefers domèstics i avui, que he baixat a Barcelona, en resposta a la convocatòria de l’Assemblea per donar suport a la investidura de Puigdemont. Tot i les diverses incerteses que planaven sobre la sessió, aquest era el guió previst de bon principi.

Però ja se sap que, com amb totes les coses que tenen a veure amb el procés català, tot està per fer i tot és possible, i resulta que a les 10 del matí, el President del Parlament ha ajornat ―que no suspès― la investidura per tal de preservar els drets del candidat ―Puigdemont li havia demanat empara ahir― i recórrer les mesures cautelars imposades pel Tribunal Constitucional.

No obstant això, l’ANC ha mantingut la convocatòria: “La voluntat popular no es desconvoca”, ha piulat. I cap a Barcelona que he anat, com altres quants milers de catalans que ens hem aplegat al Passeig de Lluís Companys, alguns després de marxar des de la plaça de Sant Jaume.

Després dels Parlaments, s’ha donat per acabat l’acte i molts hem anat marxant tranquil·lament, cadascú cap al seu destí i jo al metro. Unes quantes parades i un transbordament després, he arribat a temps d’agafar un bus exprés que estava a punt de marxar i ha sigut aleshores, un cop a dalt ja instal·lat al meu seient, que he vist al mòbil la notícia que uns quants milers de manifestants havien aconseguit salvar el cordó policial, havien entrat a la Ciutadella i anaven cap al Parlament.

He arrufat el nas i m’he preocupat per la imatge que això pot donar del nostre moviment. No sóc partidari dels aldarulls i, sortosament, malgrat el que sembli no n’hi ha hagut. Els Mossos han adoptat un comportament exemplar, així com els manifestants, que en cap cas s’han mostrat violents. La tensió, la durada i duresa dels moments que vivim fan algunes reaccions comprensibles.

Jo considero que és un error que sortosament no passarà d’anècdota. Suposo que és normal que en cometem, però coneixent l’enemic no cal donar-li excuses per a desqualificar-nos. Ja sé que ho faran de totes maneres, perquè manipulen la realitat a la seva conveniència, però tampoc no cal facilitar-los la feina. He pensat molt, abans d’escriure “enemic”, però finalment he decidit no estar-me d’anomenar-los així. No diuen ells que els independentistes som “l’enemic”?

El pitjor de tot plegat, no obstant són les dissensions que sembla que ha produït la decisió de Torrent. Suposo ―també aquí suposo, com abans― que són frecs entre formacions propis de la tensió del moment i que no costaran de superar i esmenar. El moment és cabdal i mantenir-se units és fonamental per a arribar a bon port. Junts per Catalunya es queixava. Diuen que el President del Parlament ha telefonat fins a 5 cops al candidat per a informar-lo però que no li ha respost les trucades.

I jo estic convençut que Puigdemont havia deixat el seu mòbil a Brussel·les per evitar que els serveis d’intel·ligència espanyols localitzessin la seva ubicació. Era a Catalunya o en camí de ser-hi.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s