Quina decepció!

Estimats amics:

Fidel meva intenció d’escriure cada dia, encara que sigui només una mica, aquí estic de nou, davant del meu ordinador amb els dits a punt. Preferiria parlar d’altres coses, però aquests dies em resulta molt difícil abstreure’m i centrar la meva atenció en alguna cosa que no siguin els esdeveniments, que se succeeixen sense parar. Què li faré? Em sento part activa del moment històric que està vivint el meu país i no puc evitar-ho. Així que, Estimats amics, continuaré donant-vos la tabarra.

Quina decepció, aquest matí, quan he conegut la resposta de Puigdemont!

Ja saps el que penso al respecte perquè us ho he estat explicant tots aquests dies, així que suposo que no us estranyarà en absolut que em senti decebut. Jo esperava un sí contundent, una mena de:

“Executant el mandat expressat a les urnes per més de 2 milions de catalans, el passat dia 10 vaig declarar la independència de Catalunya i, a continuació, la vaig suspendre per obrir un període de negociacions amb vostè sense més condicions que la retirada dels efectius policials i l’aixecament de la intervenció de les Conselleries afectades per ella. Parafrasejant algun dels seus correligionaris que han dit que no es pot negociar amb una pistola sobre la taula, li dic que no es pot negociar amb 10.000 policies a l’esquena. No obstant això, passats uns dies, malgrat la meva bona disposició les converses no han començat perquè vostè no ha manifestat la més mínima intenció de negociar. Ni ho farà, em temo, a jutjar per la manera en què els seus ministres i vostè mateix s’han expressat des de llavors. De manera que li asseguro que no ens rendirem com vostè pretén i no només li ratifico que SÍ, vaig declarar la independència, sinó que li comunico que dono per finalitzats tant el període que s’havia obert per a l’establiment d’un diàleg negociador com la nostra política de mà estesa”.

I no obstant això ―en contra de la meva opinió i la d’altres encara menys pacients que jo que el dia 10 ja esperaven una declaració sense suspensions―, el meu President s’ha ratificat en la seva voluntat de diàleg sense perdre ni la serenitat ni el somriure ―com és de tossut aquest home!―, però, a diferència del que va fer en l’ocasió anterior, aquesta vegada ha posat una limitació temporal de dues setmanes.

Al cap d’una estona, recuperat una mica del cabreig inicial, he tornat a llegir la carta i no m’ha semblat tan malament. Després de tot el que ja hem esperat i aguantat, la independència no vindrà de dues setmanes més i, amb aquesta resposta, el President demostra a qui vulgui veure-ho que per nosaltres no serà que no s’arribi a una solució dialogada i pacífica.

Les respostes des del govern i el Partit Popular no han trigat a arribar. Crispades i pretenent fer responsable a Puigdemont del que ha succeït, el que està succeint i el que succeeixi en endavant. A mi em sembla curiós que les referències al diàleg per part del Govern ―aquesta vegada n’hi ha hagut― es remetin al Parlament espanyol, allà on Mariano va dinamitar l’Estatut, i que es posi la condició que el President se situï dins de la legalitat constitucional que Mariano va obligar a “trencar” amb les seves entossudides negatives a parlar de Catalunya en els últims anys. Algú hauria d’explicar-li amb dibuixets a la pissarra que aspirar a ser independent no és un delicte i que, per culpa seva, perquè el poble català pogués expressar la seva voluntat a les urnes les coses es van haver de fer com s’han fet.

Així que, estimats amics, estem allà on estàvem.

Aquí a Catalunya, uns estem tranquil·lament impacients amb diferents graus de tranquil·litat, mentre uns altres demanen il·legalitzar els partits que propugnen la independència. Ja sabeu qui, oi?

Allà a Moncloa i Gènova, em sembla que cada vegada estan més tensos i amb menys arguments, alguns desitjosos que els catalans els donem una excusa per aplicar una cosa tan difusa com l’article 155 de la Constitució, i altres exigint-lo ja per poder deixar anar els seus desitjos totalitaris.

P. D.

Acabo de saber que el Major Trapero no anirà a presó, però se li retira el passaport perquè no fugi ―com si fos un covard!― i se li recomana portar sempre el mòbil carregat a sobre per estar localitzable. Estimats amics, Trapero és un servidor públic responsable i eficaç; no és un delinqüent i no mereix ser tractat com a tal. Però, ja sabeu, així és Espanya.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s