Un altre cop!

Estimats amics:

El dia 1 d’octubre vaig estar al meu col·legi electoral des de la 5,30 del matí fins que es van tancar les portes i va començar el recompte de vots. Jo era dels que volien votar i vaig ser-hi, com tants altres conciutadans, per a tractar d’impedir que la policia el clausurés i per facilitar l’arribada de les urnes i l’inici de la votació. Afortunadament, tot això es va produir sense cap problema. Els Mossos d’Esquadra que van venir a primeríssima hora es van limitar a aixecar acta que no era aconsellable precintar l’Ateneu, donada la quantitat de persones que es trobaven a les seves portes. I allà es van quedar tota la jornada, per vetllar per l’ordre sense barrejar-se amb nosaltres. Bé, això és el que han de fer!

El matí va transcórrer sense incidents. Només alguna anècdota aïllada va alterar momentàniament la calma, com la dels tres policies secrets que es van quedar a esmorzar al bar de la classe obrera que va aixecar l’Ateneu, després d’haver intentat accedir a la sala de votacions sense aconseguir-ho.

Però aquesta absència d’incidents no va evitar la tensió íntima amb la qual els presents vam viure la jornada. Tots estàvem pendents dels mòbils i de les emissores de ràdio i els flaixos que van començar a arribar-nos poc després d’obrir-se les seus electorals no eren tranquil·litzadors en absolut. Les notícies que es compartien a les xarxes socials arribaven acompanyades de fotografies i vídeos que no convidaven a la tranquil·litat, sinó que, per contra, mostraven la brutalitat de la policia, que estava sent desmesurada i s’acarnissava indiscriminadament en gent pacífica de tota edat, sexe i condició que defensava les urnes dels seus col·legis electorals amb les mans aixecades.

Estàvem escandalitzats, indignats. I convençuts que més tard o més d’hora ens arribaria el torn a nosaltres. I aquesta certesa, mantinguda tota la jornada, va resultar molt dura per a mi i el dia es va fer etern. Avui, amb el distanciament que m’atorguen els dies que ja han passat des de llavors i la serenitat recuperada fins a cert punt, perquè els esdeveniments se succeeixen a un ritme vertiginós i no donen massa respir, estic en condicions de confessar, estimats amics, que vaig passar por.

¿Serà perquè sent jove vaig presenciar més d’una càrrega policial i vaig haver de córrer molt per no rebre els cops de porra d’aquells energúmens de gris que sortien cecs de les “tocineres”? ¿O serà perquè potser vaig ser apallissat en una vida anterior que no recordo? No ho sé, francament, però no importa; sigui pel que sigui, la veritat és que vaig passar molta por davant la possibilitat que els guàrdies civils es presentessin disposats a atacar-nos.

Cap a mitja tarda es van concretar els pitjors presagis i va començar a córrer el rumor que les forces repressores estaven ja a la nostra comarca. Fins i tot va arribar a dir-se que havien entrat a Igualada i inclús, en un moment determinat, que venien directes a l’Ateneu. Ens vam ajuntar tots els que estàvem allà fent un gruixut escut humà que tapava l’accés a l’edifici. Com vaig poder, em vaig treure les ulleres i les vaig ficar a la petita motxilla que porto sempre amb mi. Es trencarien igual, però almenys no me les trencarien a la cara.

– Falsa alarma!, va cridar algú de sobte. I com per rebaixar la tensió, va afegir: Però com assaig ha sortit molt bé!

Tots vam buidar els pulmons alhora i a la plaça es va sentir un gran sospir d’alleujament. I després rialles, rialles nervioses. A ningú li agradava la situació, però tothom va aguantar el tipus vencent la por que sentia. Al final no va passar res, no van venir. A poc a poc es va anar sabent que en lloc d’actuar a les capitals de comarca, els bàrbars preferien atacar petits pobles indefensos. Però, com dic, s’havia escampat la veu i els altres poblets es van organitzar i van travessar cotxes i tractors en llocs estratègics de les carreteres d’accés per tallar-los el pas. I, en alguns casos, ho van aconseguir. Que en són de grans!

I, estimats amics, després de la falsa alarma, va ocórrer la cosa més emocionant que us pugueu imaginar. Es va anunciar que totes les urnes d’Igualada venien cap a l’Ateneu per ser protegides més bé. La plaça va esclatar en crits de joia i, de sobte, va començar a arribar gent des dels quatre punts cardinals de la ciutat. Eren els que havien custodiat urnes i locals i també aquells als quals la consigna havia enxampat fent cua per votar a la seva taula. I llavors, quan la plaça i els carrers adjacents ja eren plens de gom a gom, van començar a arribar les urnes precintades i plenes de vots, portades en alt, per sobre dels caps de tothom, com la torxa amb la qual l’últim rellevista encén la flama del peveter olímpic. Cada vegada que n’arribava una, la multitud s’obria, com va fer el Mar Roig a les ordres de Moisès, i es tornava a tancar després enmig de l’alegria i els aplaudiments de tots. Em vaig emocionar tantes vegades com va passar. I fins i tot se’m van escapar les llàgrimes.

Però no van acabar aquí les emocions, amics, perquè, tot i que sé que el Mariano i els seus us diuen que mentim i que us manipulem, la veritat és que a l’Ateneu van començar a arribar avis que amb prou feines podien caminar, amb els seus bastons o els seus “sis-cents”, en les seves cadires de rodes o de bracet dels fills i néts que els acompanyaven: volien votar! Vaig arribar a perdre el compte de les vegades que el Mar Roig es va obrir enmig d’aclamacions i aplaudiments per a deixar-los que votessin en primer lloc. Emotiu, estimat amic. Emocionant com no poden transmetre les meves paraules.

I ara em preguntaràs que per què t’explico tot això. Doncs mira, t’ho explico per dues raons.

La primera és que, per fi, després de tots aquests dies escrivint com a teràpia per superar la commoció que vaig patir llavors, he estat capaç de deixar constància sobre el paper dels aspectes lírics d’aquella jornada èpica, que si bé per a mi va resultar incruenta, per altres va ser infausta.

I, en segon lloc, perquè avui estem en aquell punt de la història en què Puigdemont ha de respondre al requeriment de Rajoy, previ a posar en marxa de l’article 155 de la Constitució que ja està fent servir de manera subreptícia. “Negre sobre blanc” va dir Rajoy que ho volia. Perdona la digressió, amic, però a mi em sembla una expressió horrorosa, encara que segurament és així perquè va ser el títol d’un programa de Televisió Espanyola ordit, dirigit i presentat per un altre il·lustre dretà, aquell amic d’escola de José María Aznar anomenat Fernando Sánchez Dragó, a qui mai vaig suportar.

Rajoy sap que la independència de Catalunya està proclamada i suspesa temporalment a l’espera d’un diàleg que tothom demana però ell es nega a concedir. Ningú sap del cert com reaccionarà Rajoy davant d’una resposta com la que rebrà, però sembla que contempla diverses rèpliques, totes elles amenaçadores per a la integritat física dels catalans. Es diu, fins i tot, que en la recepció prèvia a la magna desfilada militar de la Hispanitat, en alguns grupets es va dir que les detencions del President i del Vicepresident estan previstes pel dilluns vinent. Qualsevol cosa que Rajoy faci serà preocupant per a nosaltres, perquè no actuarà des de la intel·ligència i el sentit comú sinó des del despit i la víscera, i això sempre és un perill.

Però com et deia, estimat amic, la segona raó per la qual t’he explicat el meu 1r. dia d’octubre és que vull que entenguis que un poble que va aconseguir el que es va aconseguir aquell dia a Catalunya no s’arronsa fàcilment encara que senti por a la violència física, que el que va fer va ser capaç de fer-ho per la convicció que té en el que sent i perquè són molts, moltíssims, els qui ho senten. Així s’ha vist en les celebracions de l’11 de setembre dels últims anys i en altres manifestacions igualment molt multitudinàries.

Si per casualitat veiessis al Mariano, parla amb ell i transmet-li el que t’he dit. I li dius també que, si té dubtes, li proposo que pacti sense condicions el referèndum (a Catalunya) que li demanen alguns per saber el que pensen de veritat els catalans. Encara que sé que no ho acceptarà, perquè sap que guanyaria per un ampli marge el sí a la independència i això no li convé, perquè llavors ja no podria dir que és il·legal.

De manera que, a què esperar. Dilluns contestarem al requeriment, s’aixecarà la suspensió de la independència i es proclamarà la República Catalana. Encara que siguem envaïts i arrasats. Una altra vegada.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s