Calor

Dies de molta calor que continua avui, encara. Dies que passem suant i remugant, que la calor irrita. Calor que combatem com bonament sabem, tancats a la penombra de casa, confortablement instal·lats a la sala d’estar, llegint ―aquest règim de clausura m’està anant molt bé i avanço a passos de gegant en una lectura de la qual estic fruint de debò― o mirant alguna sèrie a la televisió. O davant l’escriptori, com ara, escrivint una estona, amb l’únic i petit aparell d’aire condicionat que tenim, engegat refrescant l’ambient de tot el pis. Moderadament, perquè, ja que tenim la sort de tenir-lo, el posem en marxa, és clar, però tampoc no cal passar-se, que si ens passem, encara contribuïm més a l’escalfament del planeta i aquesta és una responsabilitat col·lectiva que no podem defugir.

Quin planeta heretaran els nostres fills? Els nostres fills ja els tenim aquí, amb nosaltres, i ja estan patint el desastre, passant aquesta calor i veient com es desglacen els pols i com desapareixen masses forestals i com el mar s’omple de plàstic. Quin planeta heretaran els fills dels nostres fills, alguns dels quals ja són aquí, amb nosaltres?

Però aquesta és també una responsabilitat individual que no hauríem d’esquivar amb excuses de mal pagador, com solem fer. És una responsabilitat individual que hauríem d’afrontar amb honestedat i convicció, fent la nostra contribució, fent petits gests, expressió de moda, ara. Moderar i racionalitzar l’ús de l’aire condicionat n’és un, aturar el motor del cotxe quan estem estacionats esperant algú, en seria un altre. Perquè un motor en marxa escalfa l’ambient i els gasos que desprèn, poc o molt, per més que sigui modern i teòricament més ecològic, contribueixen a fer més gran l’efecte hivernacle. De fet, hi ha molts motors en marxa, simultàniament, cosa que multiplica per molt l’efecte nociu. No fer servir el cotxe més que per allò realment imprescindible, seria ideal.

Si fóssim més disciplinats i constants les coses canviarien. A poc a poc, però canviarien, encara que mai més tornessin a ser com eren abans. Però, ahir, que és quan feia totes aquestes càbales, probablement de mal humor per culpa de la calor, acabava la meva reflexió concloent que no tenim remei i que mai la nostra espècie serà disciplinada i constant. I que, per tant, estem enviant el nostre planeta a dida. Déu ―o qui sigui― vulgui que mai colonitzem un altre astre de l’univers, en quatre dies haurem acabat amb ell.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s