Singularitat

Jo anava a classe de francès per carrers estrets. Em trobava en un pas de vianants vigilant que no m’aixafés algun vehicle quan m’he adonat que un colom que em venia a sobre evitava topar amb mi.

Simplement ha retardat l’aterratge amb un hàbil moviment de les ales. Una maniobra automàtica, com ho són les nostres, que també tenim reaccions similars. Accions reflexes de les quals no sabem sinó que no ens ha calgut aprendre-les.

Aquest insignificant incident m’ha fet pensar en la informació que els progenitors dels éssers vius transmeten a través de l’ADN, aquella que va més enllà de les seves característiques físiques i intel·lectuals i és relativa a l’espècie a la qual pertanyen.

A la majoria de persones els agrada l’olor de fum. A mi, sempre que la sento, em ve al cap el benestar que associo a l’escalfor de la fusta que crema en una llar de foc; també invoca la serenor que transmeten les flames jugant a fer-se i desfer-se. I això em fa pensar que tots els humans conservem el record ancestral dels nostres avantpassats reunits entorn de la foguera a la caverna, cercant escalfor i protecció. Un record transmès discretament de generació en generació a través de l’ADN.

Un colom vola perquè és cosa pròpia del fet de ser colom, no li cal aprendre-la perquè forma part de la seva essència. El mateix ens passa a nosaltres. Caminen drets perquè caminar dret és propi de la nostra espècie, encara que a alguns ens costi més temps aguantar-nos-en. La traça depèn de les característiques de cada individu. I és per aquests factors individuals que som singulars i diversos. Sortosament.

Però, més enllà dels aspectes físics, és la intel·ligència allò que defineix la singularitat de l’individu? Ser capaços de pensar, raonar, prendre decisions, haver acordat sistemes de signes i sons per a expressar sentiments i comunicar idees i opinions, són símptomes d’intel·ligència, sens dubte. Però aquesta intel·ligència és el tret que ens defineix com a espècie i, al mateix temps, allò que ens fa iguals als nostres congèneres. Així, doncs, què defineix la singularitat de cada individu?, torno a preguntar-me.

I concloc que deu ser l’ús divers i diferent que cadascú fa de les capacitats i habilitats que li atorguen l’etiqueta d’humà, etiqueta inventada per nosaltres, per cert, a causa de la necessitat que els humans tenim de classificar-ho tot per a aproximar-nos a la comprensió del món i del sentit de la vida. I aquesta curiositat, cada cop més insaciable i més complexa, sovint enreda més, ens permet entendre menys i ens fa més infeliços.

No com el colom, que només vola i s’alimenta i es reprodueix.

— Bon jour, Ricard!

Eren la Judith i la Carme, que em saludaven. Havia arribat a l’escola sense adonar-me’n, enredat en els meus pensaments.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s