Manolo

Després d’una setmana sencera ingressat a Sant Pau, aïllat a la seva habitació sense poder sortir per a res, el Nil ja fa vida normal. Un brot salvatge de dermatitis atòpica i un èczema herpètic també molt fort, l’hi van dur a aquesta situació. A l’hospital, ha rebut un tractament de xoc que inclou l’administració intravenosa i oral de medicaments que s’escauen en aquests casos i cures intensives de la pell a base de cremes hidratants i pomades amb cortisona.

Els primers dies, quan estava més abatut per la virulència de la malaltia i s’abaltia tot sovint, passant les hores mortes al seu costat vaig accelerar de manera inesperada la lectura de “Los mares del Sur”, de Manuel Vázquez Montalbán ―novel·la de la sèrie dedicada al detectiu Carvalho amb la que va guanyar el Premi Planeta de 1979―, i me’l vaig acabar. És el llibre que comentarem en el pròxim club de lectura de novel·la negra.

Consultant l’any que li van concedir el premi per a no equivocar-me parlant de memòria, acabo de veure que “Los mares del Sur” forma part d’una llista de 100 títols que el diari El Mundo considera les millors novel·les en espanyol del segle XX. Per la meva banda, no estic qualificat per a opinar en aquest sentit, però he de confessar que he gaudit molt llegint-la de nou, fins al punt que diria que fins i tot més que quan la vaig llegir per primer cop, al poc de publicar-se. I no és que aleshores no m’agradés, que em va agradar, sinó que en aquesta ocasió ha assaborit més les aportacions de Vázquez Montalbán a la literatura, tant en les expressions com en la manera d’explicar les situacions. Potser és que ara sóc gran i sé apreciar les coses de manera més experta i distant que no quan era jove. Les coses han canviat molt des que jo em volia menjar el món; ara em dono per satisfet si aconsegueixo que el món no se’m mengi a mi.

Quan era jove, vaig parlar per telèfon amb en Manolo una vegada. El meu pare ja havia mort i jo feia el sisè de batxillerat que aleshores en deien “nocturn”. Era una modalitat pensada per a la gent que ja treballava, com era el meu cas. Jo estava empleat en el Banc Central i treballava de 8 a 3 de cada matí, de dilluns a dissabte. Aleshores encara feia de “botones” en un departament on érem una vintena de persones. I, encara que jo no ho sabia, entre aquelles amb qui més em relacionava hi havia un familiar d’en Manolo.

Jo havia de fer un treball en grup per a l’institut. Si no recordo malament, anava de la conveniència o no que la humanitat apliqués tants recursos econòmics en l’embogida cursa espacial com l’URSS i els Estats Units hi esmerçaven, havent-hi com hi havia tants problemes per resoldre aquí, a la Terra. Què vols, encara no érem ni universitaris. Érem uns adolescents innocents i romàntics. I jo era particularment idealista.

Jo he sigut d’escoltar consells. Tot i la meva joventut, ja aleshores no em feia res de sentir els que em donava la gent més gran. Més encara, m’agradava compartir els meus neguits amb qui jo pensava que podria ajudar-me i, com que a casa em faltava aquell amb qui compartia les meves inquietuds ―la mare, pobre, no tenia opinió formada sobre gaires coses― les comentava amb aquells companys ―la majoria eren sensiblement més grans que jo, casats i amb fills― que em semblaven més assenyats i amb qui més m’hi avenia. I en Mateu n’era un. Va ser quan li vaig demanar ajuda pel meu treball que em va dir que el seu familiar podia orientant-me quan a materials a consultar. I em va facilitar el telèfon d’en Manolo, i el vaig trucar. I el Manolo em va atendre com a la persona senzilla i amable que era.

Han passat molts anys des d’aquells dies, però en Manolo ja mai va deixar de formar part de la meva vida perquè el vaig anar seguint a través de les novel·les que publicava. I de les columnes del dilluns a “El País”, diari que he llegit des de la seva aparició fins fa tres o quatre anys.

No he sigut mai mitòman, però recordo que era un cap de setmana quan es va conèixer la notícia de la seva mort a l’aeroport de Bangkok. Així que ho vaig saber per la ràdio, vaig sortir de casa i vaig estar vagarejant pels carrers del Guinardó de Barcelona, on vivia, un parell d’hores ben bones. L’excusa era que passejava la gossa que tenia, però mai de la vida ella i jo havíem fet una passejada tan llarga. La realitat era que no me’n sabia avenir, que la raó lluitava contra la incredulitat dins meu. Intentava pair l’evidència i acceptar la mort de l’admirat Manolo. Estava profundament trist però no plorava. Sempre he cregut que se’m van assecar les llàgrimes quan va morir el pare, però no perquè plorés molt, sinó per tot el contrari. Em vaig estar de fer-ho perquè pensava que havia de mantenir-me ferm i no plorar per a compensar el desconsol incontrolable de la mare i els dos germans més petits. Tenia setze anys. Quan va morir en Manolo, jo estava a punt de complir-ne cinquanta, i no obstant això em vaig sentir orfe de nou. En aquells moments ell era un far per a mi, un guia sense quines lúcides anàlisis em sentiria perdut en el futur.

En Manolo va ser una persona brillant, humil i honesta.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.