El Palau de la Lluna

He acabat de llegir “El Palau de Lluna”, de Paul Auster, i voldria escriure una ressenya per a preparar les meves aportacions al club de lectura. Últimament, però, em costa escriure, no em concentro i, a l’hora de posar-m’hi, sovint em fa mandra. A més a més, en aquest cas, no sé ni com enfocar el repte, però intentaré superar-lo.

“El Palau de la Lluna” és un llibre que m’ha produït sensacions contradictòries, i amb això vull dir que tan aviat he estat temptat d’abandonar-ne la lectura en alguns moments ―tot i que no gaires, això també és veritat― com en d’altres he tingut necessitat de saber com continuaven les peripècies del protagonista.

Es diu Marco Stanley Fogg i, amb 18 anys, arriba a Nova York la tardor de 1965 per incorporar-se com a estudiant a Columbia. La novel·la arrenca en aquest moment i consisteix en el relat en primera persona que fa el jove universitari d’un període que ell acabarà considerant com el principi de la seva vida. Tot i que la narració comprèn els sis o set anys posteriors al seu ingrés a la universitat i és lineal, el Marco, per a posar-nos en antecedents necessaris per a la comprensió de determinats fets, també ens en parla de fets anteriors, de manera que ens n’assabenta que no va conèixer el seu pare, i que, en morir la mare, un seu oncle músic (germà de la mare) se’n va fer càrrec de la seva custòdia. Per aquest procediment, anem coneixent detalls dels personatges que inevitablement apareixen a mesura que avança el relat, particularitats que el narrador dosifica amb saviesa per a deixar-los caure quan convé a la narració.

Tot un seguit de situacions fruit en molts casos de coincidències i casualitats conformen l’argument. La minuciositat d’Auster en la descripció de les circumstàncies que viu el protagonista, dels pensaments que té, dels seus sentiments, és general al llarg de tota la novel·la, però s’ha d’acceptar com el que és, la seva manera d’expressar-se, per més que a mi, en general no m’agradi i la sovint la trobi supèrflua ―començo a creure que el meu afany per la brevetat és una mania. Però tot i això, hi ha un parell de passatges que se m’han fet tediosos. Un és aquell en què descriu les coses desagradables que fa quan menja un dels personatges, per provocar deliberadament el fàstic dels comensals que l’acompanyen. Aquest, a més de tediós, el trobo innecessari. Un altre és quan el protagonista explica la novel·la que un altre personatge havia escrit amb 17 anys. El resum ―per dir-li d’alguna manera― que fa és tan llarg que sembla que Auster hagi intercalat una novel·la curta dins de la novel·la. Tot i això, en aquest cas es fa necessari un cert detall per a mostrar les casualitats que es donen en aquesta obra de joventut, casualitats a través de les quals Auster fa una picada d’ullet a la seva pròpia novel·la quan, amb certa ironia, diu: … “per pura casualitat ―al llibre del Barber tot passa per casualitat― descobreix…”.

Aquests són els dos dels moments que recordo haver estat temptat d’abandonar la lectura, però el cert és que la major part del temps m’he sentit atrapat per la història. Una història que, per altra banda, no sabria com catalogar, doncs no és més que el relat de la vida d’un jove que es troba sense família i sense diners i que acaba vivint al carrer. I de les coses que li passen a partir d’aquest moment, que són quotidianes, però esdevenen extraordinàries en tant que ―fortuïtes, casuals o coincidents― li permeten omplin capítols de la seva biografia que havien quedat en blanc i acaben donant un nou sentit a la seva vida.

Ja en la primera pàgina el protagonista traça les línies mestres del seu relat: “A poc a poc, vaig veure com els diners em quedaven reduïts a zero; vaig perdre el pis; vaig acabar vivint al carrer. Si no hagués estat per una noia que es deia Kitty Wu, probablement m’hauria mort de gana. L’havia conegut per casualitat feia molt poc temps, però vaig acabar considerant aquella casualitat com una mena de predisposició, una manera de salvar-me per mitjà de la ment dels altres. Això va ser la primera part. A partir de llavors, em van passar coses estranyes. Vaig trobar la feina amb el vell de la cadira de rodes. Vaig descobrir qui era el meu pare. Vaig travessar caminant el desert des de Utah fins a Califòrnia. Això va ser fa molt de temps, és clar, però els recordo bé, aquells dies, els recordo com el principi de la meva vida”.

I, unes línies abans del punt final, rebla: “Havia arribat a la fi del món, i més enllà només hi havia aire i onades, un buit que s’estenia fins a les costes de la Xina. Aquí és on començo, em vaig dir, aquí és on s’inicia la meva vida”.

De primer, algunes de les casualitats que es produeixen són inversemblants. Però és només en aparença, perquè després resulta que tot plegat està molt ben tramat, molt ben lligat, i el lector acaba preguntant-se, per què allò no hauria de ser possible? I, si repasséssim les dates dels fets que s’esmenten ―cosa que jo no he fet, ho confesso― estic segur que comprovaríem que l’autor no ha caigut en cap contradicció i que les situacions que ens ha donat a conèixer en diferents moments de la lectura, podien haver estat simultànies perfectament, tal com ell ens les explica, i que tot plegat és coherent i pren sentit a partir de les vivències del protagonista.

Quant al títol, aquest paràgraf és indicatiu: “El que veia era Broadway, una porció petita, reduïdíssima, de Broadway, i el que era curiós és que tot l’espai que veia estava ocupat per un rètol de neó, una torxa refulgent de lletres roses i blaves que deien palau de la lluna. (…) Eren unes lletres màgiques i penjaven en la foscor com un missatge del cel. PALAU DE LA LLUNA”. El Palau de la Lluna és un restaurant xinès que apareix en diversos moments de la novel·la, però al meu entendre no té una gran rellevància, així que no sé ben bé per què l’autor va triar aquest títol.

Una de les coses que m’ha agradat més és l’estil planer d’Auster. Encara que m’ha semblat massa detallista, al llarg de la lectura he tingut la sensació que escriu com parlem, d’una manera entenedora i sense artificis que possibilita una lectura fluida.

Apareixen nombrosos personatges que he anat recollint per ordre d’aparició, com a les pel·lícules, amb les frases amb què en Fogg/Auster els introdueix. Sempre m’ha semblat curiós que personatges circumstancials que només s’esmenten en una línia, tinguin nom. I fins i tot cognom, de vegades.

Personatges que s’hi esmenten:

“Si no hagués estat per una noia que es deia Kitty Wu, probablement m’hauria mort de gana”. La història de la Kitty, que és important en aquest període de la vida de Fogg, s’explica més endavant.

“Jo era el Marco Fogg i la meva mare l’Emily Fogg, i el meu oncle de Chicago era el Víctor Fogg. Tots ens dèiem Fogg, i era perfectament raonable que les persones d’una mateixa família tinguessin el mateix nom”.

“El Zimmer m’agradava prou (de fet era el meu millor amic), però després de quatre anys de compartir habitació i viure en residències d’estudiants, no vaig poder resistir la temptació d’anar a viure sol”.

“Una prostituta prima d’ulls grisos que es deia Agnès”.

“El Chandler era un bon negociador i la seva manera de veure els llibres era tan diferent de la meva que jo amb prou feines sabia què dir-li”.

“Al març, vaig vendre els autògrafs a un col·leccionista que es deia Milo Flax, un homenet estrany amb una aurèola de cabells rossos arrissats que s’anunciava a les últimes pàgines de The Sporting News”.

“La balda va córrer, la porta es va obrir i el senyor Simón Fernández, l’administrador de la finca, va entrar a l’habitació”.

“La primera vegada que vaig veure el Thomas Effing, em va semblar la persona més fràgil que havia vist mai. Era tot ossos i carn tremolosa, i estava assegut a la cadira de rodes, tapat amb una manta escocesa, el cos ensorrat cap a un costat com un ocellet ferit”. (Thomas Effing = Julian Barber)

“Va ser una dona qui em va venir a obrir la porta del pis. Era corpulenta i poc atractiva, d’una edat mitjana indeterminada, i portava un vestit balder d’estar per casa amb un estampat de flors roses i verdes. Un cop va estar segura que jo era el senyor Fogg que havia trucat per demanar una cita a la una, em va allargar la mà i em va anunciar que era la Rita Hume, infermera i mestressa de casa del senyor Effing durant els últims nou anys”.

“El Pavel (Shum, Shumansky) parlava amb fluïdesa sis o set llengües. Era un savi, un veritable erudit. (…) Jo el vaig acollir, li vaig donar un lloc per viure i ell a canvi em va ajudar. Això va durar trenta-set anys, Fogg, i l’única cosa que lamento és que jo no morís abans que ell. Aquest home és l’únic amic de veritat que he tingut mai”. (Parla l’Effing)

“― Què en pensa, noi?

― Seria una ajuda saber qui era el Ralph ―vaig contestar educadament.

― Blakelock ―va murmurar l’Effing com si fes un esforç per controlar els sentiments―. Ralph Albert Blakelock”.

“El (Thomas) Moran va ser qui em va convèncer que hi anés. Ell havia estat a l’Oest als anys setanta, tot allò ho havia vist de dalt a baix. No va viatjar sol com en Ralph (Albert Blakelock), és clar, no va recórrer aquelles terres desolades com un pelegrí ignorant; no tenia, com l’hi diria, no tenia els mateixos objectius. El Moran ho va fer sense estar-se de res. Ell era l’artista oficial de l’expedició de Hayden del 1871, i després hi va tornar amb el Powell el 73”. (Parla l’Effing)

“Era el 1916. Jo tenia trenta-tres anys i feia uns quatre anys que m’havia casat. De totes les coses que he fet, aquest matrimoni és el meu pitjor error. Ella es deia Elizabeth Wheeler. Venia d’una família rica, o sigui que no es va casar amb mi pels diners, però fa de mal dir, tenint en compte com ens van anar les coses”. (Parla l’Effing)

“Des del principi vaig decidir anar-hi acompanyat, amb un noi que es deia Edward Byrne, els pares li deien Teddy. El seu pare era amic meu i em va convèncer perquè m’emportés el nano”. (Parla l’Effing)

“A Salt Lake City vam trobar un home perquè ens fes de guia, però aquella mateixa tarda, encara que sembli mentida, es va cremar una cama en una ferreria i vam haver de contractar una altra persona. Va ser un mal presagi, però en aquell moment no hi penses en això, tires endavant i fas el que hagis de fer. L’home que vam trobar es deia Jack Scoresby”. (Parla l’Effing)

“Pel que va poder deduir l’Effing, el seu company responia al nom de George Boca Lletja. Així era com li deia la gent, en tot cas, però a aquell homenot no semblava que li fes res. Al contrari, donava la sensació d’estar bastant complagut pel fet que el món li hagués posat un nom que era seu i de ningú més, com si això fos un senyal de distinció”.

“Els Gresham van arribar a cavall, al vespre, i van anunciar la seva presència amb un rebombori que va ressonar entre les roques: cridòria, riures, cants de veu rogallosa”. (3 germans, Bert, Frank i Harlan) (Parla l’Effing)

“L’endemà vaig trobar tres llibres sobre el llit. Tots tres eren d’un tal Solomon Barber, i encara que l’Effing no me’n va dir res quan ens vam veure a l’hora d’esmorzar, em vaig imaginar que havia estat ell el que els hi havia deixat” (…) “El fill de l’Effing era immens, una massa monumental, una pila de carn sobre carn. No havia conegut ningú de les seves dimensions, i quan el vaig veure per primera vegada assegut al sofà del vestíbul de l’hotel, vaig dubtar d’acostar-m’hi”.

“Els dies que (la senyora Hume) estava lliure, anava a veure el seu germà Charlie a l’Hospital de Veterans del Bronx. Havia estat pilot de bombarders durant la Segona Guerra Mundial, i per les poques coses que em va explicar, vaig deduir que no estava bé del cap”. (…) “El Charlie Bacon va resultar ser un home gros d’uns cinquanta i tants anys, amb la cara rodona, uns cabells rogencs esclarissats i uns ulls atents i inquiets”.

“Va ser una infantesa lúgubre, però no desproveïda de plaers, i molt menys solitària del que hauria pogut ser. Els pares de la seva mare van viure allà la major part del temps, i l’àvia, tot i la seva tendència a caure en manies passatgeres, va ser extremadament bona amb ell, igual que l’avi, que li explicava històries de la guerra civil i li va ensenyar a buscar flors silvestres. Més endavant, el seu oncle Binkey i la tia Clara també van traslladar-se a la casa, i durant uns quants anys van viure tots junts en una mena d’harmonia iracunda”. (La del Solomon Barber)

“El servei, format per set membres a l’època en què va néixer el Barber, ara s’havia reduït a una sola persona ―una negra coixa, la Hattie Newcombe, que cuinava per la tia Clara i que de tant en tant feia una mica de neteja― i des de feia uns quants anys veien com el lloc s’anava degradant”. (Quan ha mort la mare del Barber)

“Aquesta paraula vol dir lluna dins de l’aigua, cosa que ja m’atreia prou en si mateixa, però algú de Bluff m’havia explicat que els que regentaven l’establiment, el senyor i la senyora Smith, coneixien la història de la regió com ningú en uns quants quilòmetres a la rodona”. (Oljeto)

“A Valentine, Arizona, una cambrera grassoneta que es deia Peg em va seduir en una cafeteria buida dels afores del poble i vaig acabar vivint a casa seva deu o dotze dies”.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.