Popinga

Contrasta la fecunditat literària de Simenon, de què parlàvem ahir al club de lectura, amb la sequera imaginativa que m’assola a mi, que fa que no sigui capaç ni d’iniciar un esbós de relat des de fa 4 o 5 mesos. És un fet que em preocupa, perquè voldria tornar a escriure relats curts. També és una de les raons per les quals he decidit allunyar-me de tantes notícies i notícies falses com genera cada dia la situació política de Catalunya. Sense perdre de vista l’evolució del procés en el seu conjunt, ja fa uns dies que no estic tant “on fire”, com diuen els moderns, ja que estic convençut que la saturació de realitat què havia assolit neutralitzava la meva imaginació, ja prou minsa els últims temps.

Simenon va viure una vida intensa. Buscava el reconeixement dels altres i sembla que el va obtenir. El dels lectors, per descomptat, doncs són molts els fidels seguidors que va tenir el seu inspector Maigret. Però Simenon no volia ser encasellat i no es va limitar a escriure novel·la negra. Volia ser reconegut com a autor i també va escriure novel·les serioses, entre les quals algunes de remarcables, com “L’home que mirava passar els trens”, que ahir vàrem debatre.

Kees Popinga, el protagonista, és a un home gris i intel·ligent que viu a Groningen amb la seva família. No obstant la seva bona posició, la seva vida és rutinària, avorrida i com cal. Però un dia s’adona que mentre ell sempre ha contingut els seus desitjos per ser l’individu cabal que la comunitat espera que sigui, alguns dels membres més respectats de la ciutat viuen una vida oculta, al marge de l’oficial, en què no s’estan de res.

El protagonista pren consciència que el fet que ha provocat aquesta descoberta afectarà negativament la seva reputació, i reacciona marxant de la ciutat en un dels trens que tant contempla. De moment, amb l’única intenció immediata de satisfer un desig llargament sufocat. Després improvisarà, ja que no disposa d’un pla preconcebut.

“L’home que mirava passar els trens” no és una novel·la policíaca en sentit estricte. És una novel·la psicològica en la que l’autor ens explica tot el que passa pel cap del protagonista, una persona intel·ligent i perfeccionista, que, curiosament, troba a faltar la companyia i la conversa, i que busca desesperadament el reconeixement dels altres, encara que no en senti empatia ni se’n senti comprès.

El pròxim club serà el 17 d’abril i comentarem “De mica en mica s’omple la pica”, de Jaume Fuster.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.