La Pilar havia fet de professora d’universitat sempre. Diu que aprendre i ensenyar ha sigut la passió que ha volgut transmetre als seus alumnes. Ara està jubilada de la universitat, però no ha abandonat la tasca docent. Si més no, no del tot, perquè una part de la seva activitat actual encara consisteix a transmetre el seu coneixement. Abans era la geografia, ara són les plantes aromàtiques i medicinals de l’anomenat Parc de les Olors. Un gran projecte engegat per ella quan encara feia de professora. D’aleshores ençà, altres productors s’hi han anat adherint al repte d’oferir una estratègia innovadora al camp per millorar el patrimoni rural i especialment les condicions de qui s’hi ha de guanyar la vida. Ara ja és una xarxa de 19 parcs repartits per tot Catalunya.
El Parc de les Olors del Serrat és una gran finca ubicada a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) on es conrea una gran diversitat d’espècies de plantes aromàtiques i medicinals, sobretot mediterrànies, i on tot es fa de manera respectuosa amb el medi ambient.
Als Parcs de les Olors s’organitzen activitats que permeten als visitants tenir experiències que no tenen normalment. Per exemple, aquests dies la Pilar acompanya als inscrits a un taller d’elaboració de ratafia. Tot el grup fa un recorregut pel camp i ella explica l’origen del licor. Durant la passejada, tots s’aturen davant de cada planta que pot intervenir en l’elaboració de l’elixir. La Pilar diu de quina planta es tracta i quines són les seves propietats i aplicacions pràctiques. Cada participant cull aquelles que pensa que li agradarà més que integrin la seva ratafia d’acord amb les explicacions i els consells de l’experta. No hi ha una norma fixa. Se n’hi poden afegir tantes com es vulguin, diu, però el seu consell és de no posar-n’hi més d’una trentena i, sobretot, que cada una es posi amb una intenció que doni sentit al fet de posar-la-hi, perquè així aportarà a la ratafia una energia addicional a la de la planta.
La Pilar s’explica de manera entenedora. Es nota tot el bagatge que porta acumulat i que ensenyar ha estat i és una passió per ella. Això fa que l’activitat sigui fluida i distreta fins i tot pels menys avesats en el món de la botànica. És un recorregut agradable tot i la calor dels dies que corren. Ella assegura que allà, al Serrat, havent dinat sempre bufa aquella marinada suau agradable que també ens refrescava a nosaltres, i que dura tota la tarda.
Arribats de nou al cobert on s’havia iniciat la passejada, els aprenents tenen a punt els pots de vidre amb l’aiguardent on s’haurà de produir durant quaranta dies la maceració d’una nou verda i les plantes collides. Un miracle ben senzill a l’abast de tothom.
El mussol d'Aqualata 