Somriure

He pensat que el relat de l’últim dia podria acabar sent una mica més llarg perquè se li pot treure més suc a la història. Hauria de tornar-hi.

Ahir vaig veure en Pere, era dilluns i tocava. Tot i que era un dilluns de pont, a casa no n’hem fet perquè la Paula havia d’anar a classe i l’Anna, ja que no podíem fer res en família, va decidir d’anar a treballar encara que el podia haver agafat.

El Pere, quan arribo i em veu, somriu. De vegades inclús riu obertament. Sembla com si se n’alegrés de veure’m, o així ho vull creure jo. El seu somriure és el millor punt de partida per a començar una hora en la seva companyia. Ahir també va somriure, però, quan el vaig trobar a la sala d’estar, estava més perdut en les seves cabòries que altres vegades. Senyalava amb el seu bastó més enllà de la finestra i em deia que en aquella teulada que es veu hi havia un cotxe que volia arrencar però que no acabava de marxar. I també estava més oblidós. Quan llegim és l’hora del seu berenar i les assistentes li porten un paquet de quatre galetes i un bon got de suc allà on ens hàgim retirat. Però ahir no es prenia el suc i jo li preguntava si era que no en volia. I, tantes vegades com jo li vaig recordar, ell em preguntava si allò era per a ell. Era el primer cop que passava des que el conec.

I no obstant això, semblava estar al cas de la lectura. Ahir vam llegir dos contes relacionats amb el futbol, aprofitant la seva afició per aquest esport. Encara que ell mai me n’ha parlat, diuen que li agrada o, si més no, que li agradava. Li vaig preguntar si sabia que el Barça ja era Campió de la Lliga i em va dir que estava al cas, però jo no estic segur que tots dos parléssim del mateix campionat. En alguna de les narracions de “El Cafè de la Granota”, Jesús Moncada explica gestes de l’equip del seu poble i són aquestes les que vaig triar ahir. Jo intentava llegir molt a poc a poc, per a donar-li temps a processar les paraules. També intentava simplificar les frases de Moncada, per a fer-les-hi més entenedores, evitant-li les oracions subordinades i la dispersió que suposen. I, a més a més, tant al principi com al final, li’n feia un resum al qual ell assentia amb lleus moviments de cap.

I així anar fent, se’ns va presentar l’hora de separar-nos i el vaig acompanyar de tornada a la sala d’estar. I va ser un cop ja instal·lat a la butaca que va triar per seure-hi que em va dir: “Ha anat bé això!”

I mentre ho deia, m’agafava la mà i me l’acaronava. I em tornava a somriure.

 

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.