Feia molt de temps que el senyor Poblet no aixafava la neu. La que va caure no fa gaire a Aqualata era poca i ni tan sols va quallar. Aquests dies, però, la segona pertorbació que ha escombrat el país en poques setmanes ha deixat precipitacions d’aigua i de neu que en algunes comarques han sigut prou abundoses perquè el fred hagi conservat el mantell blanc que ha cobert les muntanyes.
És el cas del Berguedà, on ahir va anar la colla del senyor Poblet amb la intenció de trobar gorgs glaçats i saltants amb caramells. El camí que van fer s’inicia a Avià i remunta la costa del Pou buscant el fons que provoca l’erosió de la riera de Bellús. Allà van trobar el primer gorg i els primers glaços, a tocar de la balma del Grau o dels Forats, un bell indret, perfecte per a esmorzar, orientat al sol com estava a l’hora que ells van arribar. Al cap de poc, el sender condueix, al Grau, el mas que dona nom a la balma, envoltat de prades on pasturaven les vaques, indolents. Encuriosides per la presència d’estranys, però indiferents, es tombaven a veure’ls passar i es deixaven fotografiar.
Com més pujaven, més neu hi havia al camí. Però no ho cobria tot, ja. Un o dos dits, a tot estirar, en els llocs on el sol no tocava, però suficient per a sentir el cruix que fa quan l’aixafa la bota. Una part del grup avançava engrescada en una conversa; la resta caminava en silenci. El senyor Poblet es concentrava en l’esforç que li suposen les costes, però es trobava bé i pujava animat sense perdre el seu ritme. Era feliç de ser en aquell entorn. Escoltava l’evocador grinyol compassat de les passes del grup. Sentia refilar ocells desconeguts que semblaven contents. Era un dia de llums canviants. Els meteoròlegs havien pronosticat pluges a la tarda i certament semblava com si les boires s’agrupessin, convocades per alguna veu inaudible. I no obstant aquest misteri, no semblava que els núvols volguessin desencadenar cap hostilitat, sinó que, contràriament, col·laboraven amb els excursionistes filtrant el sol per a facilitar-los la llum més propicia.
Al punt més alt del trajecte s’arriba remuntant el pla de Barons en llarg i suau ascens. Quan va veure com el pla, tot blanc, cobert de neu, es fonia amb el cel i els núvols negres que el guarnien, el senyor Poblet va plantar el trespeus a terra i hi va enganxar la càmera per a fer una fotografia del grup que, segons ell ho veu, té reminiscències de retrat a la fi del món. O a algun dels dos pols de la Terra. I se la van fer, amb els bastons —fidelíssims companys de viatge— clavats a terra, davant seu. El senyor Poblet estava exultant, per tot. Pel paisatge que l’embriagava, per les vistes que des d’allà s’albiren, que arriben molt lluny i són espectaculars. No en va el pla en el qual estaven acaba abruptament i s’aboca als penya-segats de la costa de Serrapinyana, des d’on els valents salten en parapent.
Ja en ple descens, el camí passa pel fondo de la riera de Clarà. Allà hi ha Cal Déu, el Molinot, una casa ben conservada que sembla destinada a segona residència, i a tocar hi ha el segon gorg del dia, també glaçat i amb caramells. Després, el sender davalla i davalla emboscat entre alzines, majoritàriament. Un camí preciós, en el que el grup es va creuar amb un parell de caçadors i els seus gossos. Ahir hi havia una batuda de caça de senglars que, per sobrepoblació, estan perjudicant els pagesos de la contrada.
Com a colofó a un bon matí, un bon dinar amb productes de la terra al restaurant La Teula, d’Avià, on els van servir un menú molt correcte per 12 €, cafès a banda. I, per a arrodonir la jornada, un brindis amb cava per l’estrena com a avi d’un dels membres de la colla.
Al punt de les cinc, el senyor Poblet arribava a casa seva després d’un dia espectacular. Estava feliç, més que content, i ho reblava en el seu diari anotant: “Hem passat un dia collonut!”.
El mussol d'Aqualata 