Avui fa un dia gris i boirós a Igualada. Passa sovint en aquest temps que a mig matí escampa i després llu el sol, però avui no és segur, ja que els meteoròlegs han pronosticat un canvi de temps. És divendres, avantsala d’un cap de setmana llarg perquè dilluns és la Mare de Déu del Pilar, i és festiu al país veí, el dia de la Hispanidad, que diuen ells. Però aquell dia el senyor Poblet no tindrà res a celebrar. “Els genocidis no se celebren” -pensa. Ans al contrari, pel senyor Poblet serà un dia pel record del seu pare, que moria un tal dia com dilluns quan ell era un adolescent. “Cinquanta anys, ja!” -verifica.
La setmana també ha sigut gris pel senyor Poblet, perquè no ha sortit de casa més al supermercat i a la classe setmanal de francès. Aquest dimecres s’ha retrobat amb la Carme, la seva companya, després de tots aquests mesos tan anormals. La vaga possibilitat que un dels caminadors del Petit Comitè estigués contagiat de la Covid-19 ha fet que, per prudència, el grup hagi renunciat a reunir-se fins que no tingués el resultat negatiu de la PCR i no han sortit a caminar en grup cap dia. Però les coses, de vegades, es compliquen i, després d’una espera més llarga del que és habitual, el resultat no era prou concloent i s’haurà de repetir la prova. Seguint el mateix criteri de prudència, l’afectat, tot i que es troba bé, no participarà de la marxa a Montserrat que hi ha programada per iniciar-se aquesta nit. Vist que ningú no ha desenvolupat cap símptoma, tres membres del grup sí que hi aniran. El senyor Poblet, no, que no l’atreu el repte i, a més, no es considera preparat per a caminar tants quilòmetres.
El senyor Poblet podria haver anat a caminar sol per esquivar qualsevol perill, però ha hagut de deixar el cotxe a la Cassandra perquè pugui anar a la feina i ha renunciat a fer les rutes que tenia pensades lluny de l’asfalt de la ciutat, per on ja no li agrada caminar. Així que podria dir-se que aquests dies s’ha lliurat a una inactivitat il·lustrada, perquè el senyor Poblet ha compensat la manca d’exercici amb la dedicació d’un nombre d’hores extraordinari a la lectura. I és que la novel·la que havia començat a llegir el té ben atrapat, tan interessat com feia molt de temps que no ho estava per una trama policíaca. El mèrit és del policia andorrà que n’és protagonista i, al mateix temps, narrador de la història. Té molta traça aquest xicot explicant les seves peripècies vitals i les coses que li passen i que sent al llarg de la investigació que li ha encomanat el seu comissari: l’esclariment de l’assassinat d’una jove quin cos ha aparegut mig enterrat en un abocador de runa de la Seu d’Urgell. Però en aquell abocador només descarreguen camions que procedeixen d’Andorra, de manera que els Mossos d’Esquadra contacten de seguida amb la Policia Criminal del petit principat perquè se’n faci càrrec.
Finalment el dia s’ha aixecat, com és freqüent on viu el senyor Poblet, i ha sortit el sol. El canvi de temps, si n’hi ha d’haver, tardarà més del previst i això l’incomoda una mica. Ja que no ha pogut caminar aquesta setmana, havia dipositat les seves esperances en el cap de setmana, per a fer amb la Cassandra una passejada, però si el temps canvia i plou diumenge… La vol portar a aquell bosquet de pins on ell va trobar la pau dies enrere. Està convençut que aquell indret li agradarà i és per això que ha dedicat una bona estona a estudiar en detall els mapes de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, buscant camins i corriols pels quals passar i traçar una ruta diferent de la que ell va fer (la primera part no li va fer el pes), que pensa que li resultarà agradable a ella, sobretot perquè, cap al final del camí, trobaran la cirereta del pastís, la Pineda de Can Ferrer del Coll i podran passar allà tanta estona com vulguin i els calgui per a reconnectar amb la natura i absorbir l’energia dels arbres centenaris i monumentals que hi ha allà.
El mussol d'Aqualata 