Ja he acabat de llegir “Hotel Metropole”, una novel·la que va d’espies i de llibres escrita pel professor del curs d’escriptura creativa al que em vaig apuntar. He complert així el propòsit que em vaig fer de posar remei a la meva ignorància quant a l’obra de Sebastià Bennasar.
El curs ja ha començat i ja he lliurat els exercicis del primer tema. Eren dos i un era fàcil i curt, de mitja pàgina. El segon era més complicat, però me n’he sortit. Es tractava d’escriure el mateix que en el primer, però sense que hi aparegués alguna lletra, vocal o consonant, o alguna paraula, a triar entre les diverses proposades.
Ara ja espero el segon tema, però mentrestant he començat a llegir “Estupor i tremolons”, una novel·la que m’era tan absolutament desconeguda com la seva autora, que es diu Amélie Nothomb i és belga, tot i que nascuda al Japó i ara resident a França, on ha publicat tota la seva obra. La lectura és pel Club del pròxim dia 11 de febrer. A veure si tenim una mica més de sort que les últimes vegades i la pandèmia i les autoritats ens permeten trobar-nos en aquesta ocasió.
Encara que només porto llegides unes quantes pàgines, ja puc dir que m’està agradant la manera com escriu l’Amélie, senzilla, sense artificis, com també m’ha agradat per les mateixes raons la novel·la de Bennasar. Potser és que això m’anima en fer-me creure que jo, amb aplicació, també seria capaç d’escriure històries. Salvant les òbvies distàncies, jo penso que escric com ells, d’una manera més aviat directa, sense massa guarniments i amb paraules senzilles que tothom és capaç d’entendre. I, a més a més, tots dos han utilitzat de manera molt evident elements extrets de les seves vivències personals, i aquest és un aspecte que em preocupava molt perquè penso que el que escric té tant a veure amb mi, amb la meva vida, que em falta imaginació per a inventar-me històries.
Vaig estar a punt de donar-me de baixa del Club de Lectura, per la frustració que ens han produït les últimes edicions no celebrades i perquè em semblava que, entre les classes de francès, el curs d’escriptura, la logística domèstica i les excursions que preparo sobre el mapa abans de caminar-les, em faltarien hores. Finalment vaig decidir continuar, per a veure com era capaç de conjuminar tot plegat, i vet aquí que, de moment, sembla que seré capaç de sortir-me’n i arribar a tot arreu.
No cal anar atrafegat, però la vida d’un jubilat no té per què ser tan sedentària com la imaginem de vegades. Tot és qüestió d’organitzar-se adequadament, suposo. Perquè el dia té moltes hores i cal ocupar-les d’alguna manera que ens satisfaci i ens mantingui actius, tant de cos com de ment.
El mussol d'Aqualata 