És la nit de Halloween. Són les 7 del vespre i els homes no trigaran a arribar. Mentrestant, les dones acaben els preparatius del sopar que tradicionalment reuneix tota la família a casa dels Miller. Els nens juguen o miren la televisió a la sala, però la Claudette s’escolta l’avi, asseguda a la seva falda. És la néta més petita del senyor Miller i li encanta que ell li conti coses que inventa per a ella. Però avui li ha demanat que li expliqui una història real, la cosa més esgarrifosa que mai li hagi passat.
El senyor Miller és assegut a la butaca que hi ha a tocar de la llar on crema el foc. Es grata el cap, fa memòria i finalment diu:
“Jo era molt jove i havia començat a treballar en un petit taller familiar que fabricava caragols. L’amo es deia Smith i ja era gran. Volia retirar-se i deixar el negoci en mans dels seus fills. En Matt era el gran. Era extravertit i bon venedor, tot al contrari que l’Edward, que era un mecànic notable, però molt tímid. La Cecília era la petita. Era riallera i bonica i em tenia enamorat. En aquell temps, les noies no treballaven com ara, i molt menys si eren les filles de l’amo. Però la família Smith vivia al costat del taller i jo la veia sovint. Un dia em vaig atrevir a convidar-la al cinema. Ella va acceptar i vam sortir junts algun temps. Ens havíem fet alguna moixaina i algun petó, coses de joves, però mai va ser res seriós.
Jo queia bé al senyor Smith, però a ell no li agradava que sortís amb la seva filla. I tanmateix, un dia em va posar de representant. A mi ja em va anar bé canviar la granota pel vestit i la corbata. Les coses anaven bé al taller i els Smith van creure que era el moment d’obrir mercat a Detroit. Allà hi havia moltes fàbriques i el vell va insistir que hi anés jo. Volia que visités totes les que poguessin necessitar caragols com els que nosaltres fèiem. “Sense deixar-te’n cap”, reblava. Jo sospitava que ho feia per a allunyar-me de la Cecília, però hi vaig anar.
Jo no coneixia Detroit. Vaig arribar-hi en tren i a l’estació vaig agafar un taxi. A la ràdio feien un programa de música, però a mig camí el van interrompre per a donar una notícia d’última hora. En arribar a l’hotel, el recepcionista em va donar la clau 605. Jo estava molt cansat i em moria de ganes de ficar-me al llit. Quan anava a tancar la porta de l’ascensor, va arribar un home molt apressat i va entrar a la cabina sense dir res. L’ascensor era tan atrotinat com l’hotel i pujava molt a poc a poc.
― La ràdio del taxi en què he vingut deia que la policia té arraconat a l’assassí —vaig dir, per trencar el silenci.
Tot el país sabia que la policia de Detroit buscava un assassí en sèrie, algú que escanyava les víctimes amb el cordó d’una vamba que després deixava a l’escenari del crim, com una firma. Però, no obstant el meu comentari, l’home no deia res. Feia mala cara. Panteixava i suava molt. Era evident que havia corregut i que ara intentava recuperar l’alè. Instintivament vaig mirar cap a terra i un calfred em va recórrer el cos. Aquell home només portava una vamba!”
― Quina por, avi! I què va passar?
― Ah, Claudette! Et confesso que vaig tenir molta por, vaig quedar paralitzat. Però, quan l’ascensor va arribar al sisè pis, l’home es va disculpar per les seves maneres i em va obrir la porta. Mig ofegant-se encara, em va explicar que havia perdut una sabatilla fugint d’un lladre, i això em va tranquil·litzar.
― I que va passar amb l’assassí? El van enxampar?
― Sí, Claudette, el van detenir al cap d’un temps, quan jo ja era de tornada a casa. Vaig veure la seva foto als diaris i era l’home de l’ascensor.
El mussol d'Aqualata 