El film parla de dues noies que ja ranegen a la trentena, que viuen juntes, que són millors amigues des de fa deu anys i es compenetren i complementen a la perfecció. La Laura vol escriure una novel·la, però està embarrancada i no avança...
Savis com ja ens hem fet a aquestes altures de la vida, ja sabem el que volen dir les Ítaques. N'hi ha d'altres, de camins per etapes. I de més propers. Jo faria algun —o un tros—, per la travessia en si i per la convivència, perquè Ítaca només és l'excusa per fer la travessia, sense ella no sortíem.
El mapa em serveix per a seguir els moviments dels personatges sense desorientar-me massa segons avança la trama. La novel·la no és nova, té pràcticament vint anys, i no obstant el temps transcorregut des de la seva aparició mai no n'havia sentit a parlar. Ni del llibre ni de la seva autora.
A aquestes hores encara primerenques, el senyor Poblet ja ha consultat el significat de dues paraules en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Pensa que així contribueix amb un seu granet de sorra a la supervivència de la seva llengua, tan compromesa, segons diuen els experts.
La carretera dibuixava un traçat de moltes corbes. El senyor Poblet conduïa concentrat en mig d'un silenci que també semblava haver abduït els seus companys. Era d'hora, tot juts clarejava, com sempre que sortien d'excursió.
El mussol d'Aqualata 