La neu

El senyor Poblet ha fet la compra i s’ha aixoplugat a casa; fora fa fred. Com és tradició, fa fred des de la setmana dels barbuts, tres sants que ell mai ha sigut capaç de recordar quins són. Ara ho consulta a internet i n’escriu els noms al seu diari per mirar de no oblidar-los. Escriure sempre li ha sigut un bon sistema de memorització. Quan estudiava, ja componia resums de les lliçons que s’havia d’aprendre.

Sant Pau ermità i sant Maur se celebren el dia 15 i sant Antoni abat el 17 de gener. I, tanmateix, llegeix que sant Hilari, abans, el 13, i després Sant Fructuós, el 21, i sant Vicenç, el 22, també lluïen llargues, abundoses i espesses barbes i, en conseqüència, segons aquesta tradicional creença popular, la gelor, de vegades, s’allarga una setmana més, com enguany, que està fent un fred que pela. 

Avui, a més, segons els pronòstics que els meteoròlegs de tots els mitjans s’han ocupat de fer-nos avinent, és molt probable que nevi a cotes baixes, més baixes fins i tot que la d’Aqualata, fixada oficialment als 313 m sobre el nivell del mar. La neu aquí sovinteja tan poc que, en episodis comparables al que es preveu avui, els entorns de la ciutat han romàs emblanquinats per la blana i gèlida catifa sense que en els seus carrers hi hagi caigut ni una volva. L’expectativa de la neu, tan esquiva en aquestes coordenades, té il·lusionats a xics i grans que esperen que, si cau, caigui amb mesura, com sol passar quan rarament passa. 

No és estrany, doncs, que avui les cortines de casa dels Poblet estiguin descorregudes per a detectar la neu des de les primeres volves que caiguin.

Finalment, ha nevat. Poc, però suficient per a enfarinar teulades i terrats, baranes, fanals i branques d’arbres durant una estona. Ara la neu ja s’ha fos i el senyor Poblet, amb el nas enganxat al vidre de la balconera, evoca un record llunyà.

La mare els esperava dreta, al costat d’un petit moble bar que tenien al menjador. Semblava preocupada i brandava una botella. El pare es va reunir amb ells arrossegant els peus descalços; estava baldat i se li notava a la cara, que també reflectia l’enuig que el rosegava per dins. Per a no fer mullader en tot el pis s’havia tret les botes i els mitjons al safareig; eren xops. També hi havia deixat la pala, que encara regalimava. El nen Poblet no se sentia les mans; la mare li passava un vaset i a punt va estar de caure-li a terra.

―Beu! ―li va dir―. A glopets petits!

Era conyac. Just quan sentia la cremor després de la primera glopada, van trucar. Del menjador estant, a través dels quarterons de vidre, veien que era el veí del sisè. Duia les claus del terrat a les mans i les hi va mostrar al seu pare quan li va obrir.

―Les he trobat penjant del pany. Suposo que són vostres perquè sou l’únic que heu sortit al terrat avui. He vist la feinada que heu fet i us en dono les gràcies.

El veí del sisè era guàrdia urbà. Anava uniformat perquè marxava a treballar. La seva dona ens havia dit que l’ajuntament estava cridant a incorporar-se als seus llocs a tots els agents fora de servei que escoltessin el missatge a través de la ràdio. La nevada havia sigut tan gran que havien declarat l’estat d’emergència i ell no se’n volia escapolir. Era un home cabal.

Era el dia de Nadal i la capital havia quedat colgada. El nen Poblet havia pujat amb son pare al terrat de la finca, a “ajudar-lo” a treure neu. No hi va haver altres voluntaris. Anant escales amunt, el pare demanava ajuda a cada pis, però els veïns o no hi eren o estaven a punt de marxar, o això era el que els deien les mestresses quan els obrien la porta. Inclús la del pis afectat pel perill real que se li esfondrés el sostre va adduir que el seu marit tenia febre i s’havia posat al llit. Per més que s’esforça, el senyor Poblet no recorda on era aquell dia el germà gran; ho era bastant més que els altres. Els dos més petits i ell, que el seguia i aleshores tenia vuit anys, poc podien ajudar.

Els pares del nen Poblet eren els porters de l’escala i això volia dir que els tocava de fer-ho, o així ho creien els veïns. El senyor Poblet recorda que alguns tenien moltes ínfules, deliris d’una grandesa que mai van arribar a tenir. En aquell temps, s’estilava que a totes les finques hi hagués una porteria i, en els blocs que construïa el patronat municipal, la “distinció” requeia en el primer pis de la primera planta de cada escala, just el pis que havia correspost als pares del senyor Poblet, o que havien triat ells, que en realitat no ho ha sabut mai. Hi havia porteria fins i tot en barris obrers com aquell, que creixien en terra de ningú, i que de mica en mica ocupaven els espais que separaven la capital dels municipis que l’havien envoltat abans d’acabar engolits.

Gràcies al conyac i a les fregues que li feia sa mare s’estava refent quan van trucar de nou. Ara era el matalasser que tenia el negoci just a sota, a tocar del portal. Era un home rondinaire que sempre es queixava de tot. Deia que l’hi havien obstruït l’accés a la matalasseria i, en sentir-lo, el pare del nen Poblet, demanant-li un moment, el va deixar plantat a la porta i va anar cap al safareig. Al cap d’un instant, va tornar amb la pala a les mans i va dir:

―Tingui, perquè es faci un caminet!

I li va tancar la porta al nas.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s