Llibres diversos

Un silenci dens planava sobre el Mussol d’Aqualata, el blog, el diari d’un aprenent. Era com la boira espessa que el senyor Poblet veia a través de la finestra, com si s’hagués escolat a l’escriptori quan el ventilava i se li hagués posat a dins del cap. Però els silencis, al Mussol, solen durar poc, com la boira d’Aqualata, que escampa sempre cap allà les onze.

Li ha agradat la lectura de “El somriure dels guepards”, sobretot perquè és una novel·la de llargària justa i lectura àgil. A més, el volum és de butxaca, és a dir, de tapes toves, com li agraden. La temàtica és una altra cosa, perquè el món de les màfies no entusiasma al senyor Poblet, per molt nostrades que siguin. El Sebastià Bennasar escriu com li agradaria escriure a ell, amb llenguatge planer, sense floritures innecessàries ni dilacions tramposes. Només n’hi posaria una objecció, i és que hi ha massa morts. 

Remenant el catàleg de llibres en préstec de les biblioteques, a la secció de novel·la policíaca va trobar una que li va cridar l’atenció immediatament. Es titula “Crim a la botiga de joguines”. És d’un tal Edmund Crispin, pseudònim que li era tan desconegut com el nom autèntic de l’autor, Robert Bruce Montgomery, que a més diuen que era compositor. Segons The Times és una de les millors novel·les policíaques escrites el segle XX. “Quina dèria de fer rànquings que tenim!”, filosofa el senyor Poblet. The Washington Post qualificava l’obra de delirant, i afegia que segurament és una de les històries més divertides que s’han escrit mai. “Alça, Manela”. Ara ja la té a les mans; és de tapes dures i això l’ha fet arrufar el nas. “Veurem”, pensa contrariat.

Resolent els Minimots de VilaWeb, com fa cada dia, va descobrir que en Josep Maria Fonalleras és autor de diversos reculls de contes. “Que n’ets d’inculte, Ernest!”, es va retreure i, immediatament es va posar a cercar-ne algun a la Biblioteca Virtual de la Diputació. No hi va haver sort, però remenant per allà va topar amb els “Contes portàtils” d’en Pere Calders, un recull de microcontes que tampoc no ha llegit mai ni sabia que existís. “I tu pretens escriure i agradar?”, continua retraient-se. I també el va reservar. I és que al senyor Poblet li ha pujat la febre de la lectura i va encadenant títols sense interrupció. Ara també té aquest a les mans i també és de tapa dura i només espera que la coincidència no sigui una premonició i que els continguts li agradin més que les cobertes, que li resulten incòmodes, per les mans, que li acaben fent mal, per l’artritis, i no els pot llegir còmodament assegut a la butaca ni al llit estant, i ha de recolzar-los a la taula del menjador o a la del seu escriptori perquè no li pesin.

Però, això de la recerca passava dissabte i, tot i que la Biblioteca Central d’Aqualata roman oberta al matí, les comandes del senyor Poblet, fetes a través de l’aplicació informàtica, no estarien disponibles fins dilluns a la tarda, com a aviat, que al matí la biblioteca és tancada, per a compensar. “Què faré, doncs, tot el cap de setmana, sense res a portar-me als ulls?”, es qüestionava. I com per a respondre’s, va continuar remenant, ara a l’aplicació de llibres electrònics, i es va escaure que entre les recomanacions que li feien apareixia un llibre escrit per un muntanyer basc que preconitza el gaudi de la natura a ritme de persones humanes, no de màquines a la recerca de rècords ni disposades a superar reptes inversemblants. “Slow mountain” es titula. L’autor és en Juanjo Garbizu, que havia escrit un primer “Monterapias” que anava en el mateix sentit, segons diu. 

El senyor Poblet opina que “Slow mountain” no està malament. No li sembla res de l’altre món en el sentit que pràcticament tot el que diu és de sentit comú i ho saben la immensa majoria de vertaders amants del senderisme i la muntanya, tot i que considera que no està de més fer-ho avinent a les noves generacions, més avesades a pràctiques que van més enllà del pur plaer d’entrar en contacte amb la natura i de viure les experiències i sensacions que ens ofereix. 

El senyor Poblet pensa que no és qui per a jutjar a ningú, però també que a casa seva pot opinar el que vulgui. Tampoc és que perdi les formes ni que sigui desconsiderat si diu que, des d’un punt de vista literari, l’escriptura d’en Garbizu no enlluerna. L’única pretensió és parlar de muntanya i donar consells als lectors basats en la seva experiència; no es proposa en cap moment l’excel·lència literària, però el senyor Poblet reflexiona que estaria bé perquè posats a difondre una idea, per què no fer-ho amb una redacció més polida? 

I és que el senyor Poblet és així, perfeccionista, i no pot evitar pensar que posat en la tessitura de voler editar un llibre, ho faria havent repassat la redacció unes quantes vegades abans de lliurar l’original a un editor.

Què hi farem?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s