Una blana catifa

“Bon dia, senyor Poblet! Acabo de veure el missatge. Ha anat d’un pèl que no el llegeixo a temps. I tant que ens podem veure, quina il·lusió!”

A les 6:03 del matí del primer dia i dijous de desembre, la Mar ha escrit un missatge que el senyor Poblet ha llegit quan sortia de casa a trobar-se amb els seus amics; anaven d’excursió a la Garrotxa. Eren les 6:45 h d’un dels primers dies freds de l’any.

La Mar ha conegut al senyor Poblet a l’hora del dinar. Una mitja abraçada i dos petons en presència dels altres caminadors han certificat el fet a les portes de l’Hostalet. Ella ja hi era, dinant amb companyes de feina, en un rampell d’última hora. Ells acabaven d’arribar i feien cua, esperant que els atenguessin. Ha sigut una trobada breu i una mica estranya, a peu dret, en mig de tota aquella gent que s’esperava. El restaurant era ple a vessar, i els cambrers travessaven la munió i passaven constantment a tocar dels protagonistes. I, no obstant això, tots dos estaven feliços que hagués arribat el moment de posar faccions reals a les cares que havien compost l’un de l’altre a partir dels seus escrits.

Pel que fa a la caminada, el senyor Poblet sempre la recordarà com a una de les excursions més boniques que hagi fet mai. L’espectacular paisatge de la Garrotxa l’ha corprès una vegada més. Però això no és novetat i ell pensa que els elements que l’han fet especial han sigut els colors de la tardor en declivi i la llum que filtraven els núvols.

Al Santuari de la Salut, els rebia un fred esmolat dels que calen a poc a poc. En aquella hora, el sol iniciava la seva rutina i projectava ombres allargassades. Homes i arbres reptaven i s’engegantien fins a doblegar-se sobre la façana. El senyor Poblet i els seus amics estaven sols al mirador, tenien Sant Feliu als peus i, nord enllà, podien veure els vessants del Canigó coberts d’un generós mantell blanc. L’aire era límpid i la visibilitat molt bona; semblava que el dia seria fred però esplèndid.

Esplèndid ho ha sigut, com queda dit. El senyor Poblet ha quedat embadocat pels boscos de faigs i roures mig nus que semblaven haver-se desprès dels abrics per a permetre’ls caminar sobre la blana catifa ocre que s’estenia arreu i ho cobria tot. El sol, ja per sobre de la capa de núvols que havia aparegut després, projectava una llum grisenca que donava al quadre un aire místic i misteriós molt del gust del senyor Poblet.

Però no tot eren flors i violes. Caminar sobre fulles caigudes, per més atractiu que li resultava, al senyor Poblet se li feia com un Via Crucis encatifat cada cop que escometia un d’aquells pendents tan abruptes. Ja ho ha dit moltes vegades, les costes li són difícils de remuntar. Sempre li han costat i ja no compta que li siguin més fàcils en endavant, per més en forma que arribi a estar. En pendents molt pronunciats, el cor se li accelera fins que el sent bategar violentament a timpans i temples. Aleshores ha d’aturar-se per a apaivagar-lo abans no arribi la sensació que esclatarà dins seu. 

I en aquesta sortida tardorenca, d’arbres nus, fulles a terra, pedres singulars —Bolet de Toia, Roca d’Armadans, Roca de les Cadenes i Roques Encantades— i llocs tranquils i evocadors —Sant Pere Sacosta, Turó i Estany d’Armadans—, hi havia uns quants, d’aquells costers.

One thought on “Una blana catifa

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s