Blog, bloguer

Avui, consultant les novetats de la blogosfera, el Mussol ha fet neteja. No sap com ha anat a parar a la relació dels seus seguidors, però s’ha quedat allà una estona. No era conscient que en tingués trenta i tants i, encuriosit, ha visitat els caus creatius de cadascun. 

A quatre o cinc els té ben presents. Són els actius, aquells que segueixen més o menys puntualment les publicacions que fa. A aquests no només els correspon sinó que està al corrent de les seves aportacions. Unes són realistes, altres més somioses, però totes són molt personals i autèntiques. Fins i tot hi ha qui repassa sui generis temes d’actualitat que li criden l’atenció.

Però també hi ha followers del Mussol que fa tant de temps que no publiquen res que sembla que han abandonat el seu projecte i d’altres quin rastre ja ha desaparegut del tot. A tots aquests els ha suprimit de la llista, perquè ni el llegeixen ni li aporten res. El Mussol sempre ha sigut partidari d’eliminar allò que és superflu. Si fa no fa, com la Marie Kondo, que s’ha fet d’or i és trenta anys més jove que ell. Però amb aquesta apreciació el Mussol no vol donar a entendre res. 

Què impulsa a una persona a escriure un diari —s’ha preguntat—? Perquè un blog és un diari, d’alguna manera. Almenys, el blog del Mussol és el diari d’un aprenent, un registre de les coses que pensa o fa, que de vegades delega al senyor Poblet. No és un dietari en sentit estricte perquè no hi escriu cada dia d’un temps ençà. Hi va haver una època que sí, que ho feia, s’obligava a fer-ho, però va trobar que això tampoc no tenia sentit si no tenia res interessant a dir. El blog del Mussol, tampoc no té un fil argumental o un tema que doni coherència a les entrades, tot i que, sovint sembla que se centri exclusivament en les caminades que fa amb els seus amics. Però això té una explicació. O dues, més ben dit. 

D’una banda, l’excursionisme és definit pel DIEC com l’esport de fer excursions o el conjunt de les diverses activitats esportives que tenen com a camp d’acció la muntanya. En conseqüència, en essència, fer excursions és fer sempre la mateixa cosa, però pel senyor Poblet és l’activitat que li aporta més inspiració en tant que experiència que li resulta diferent cada vegada que surt a caminar, perquè les sensacions que n’obté no són mai les mateixes. El temps que fa, el paisatge pel qual transita, la interacció amb els companys —que no és igual quan són quatre que quan són nou— i l’estat anímic amb el qual afronta cada sortida, són elements que modulen aquestes impressions i li permeten inspirar-se per a escriure. El Mussol escriu coses sense importància, sense valor literari, ho sap, però ell, mentre escriu, té la ment ocupada i distreta. És com si fes exercici mental i amb això ja en té prou.

L’altra explicació seria que, d’un temps ençà, sembla com si la imaginació per a fabular històries hagués desaparegut, s’hagués assecat. No és que mai n’hagi tingut gaire, però ara no se li acuden arguments sobre els quals construir una història, ni que sigui curta, que és com li agraden les històries, en la seva essència, despullades de detalls i giragonses innecessaris. Cada dia defuig més les novel·les massa llargues; cada dia té més clar que cap història requereix cinc-centes pàgines. Sense anar més lluny, ara està llegint Aquest deu ser el lloc, de la Maggie O’Farrell, que és una autora que li agrada molt, però ja fa estona que se li està fent carregosa. És un llibre voluminós, incòmode de llegir per a una persona amb artritis com el senyor Poblet. Hi apareixen diverses generacions de personatges quines històries són narrades en capítols desordenats cronològicament i ell s’està fent un embolic, entre altres coses perquè li està costant de recordar algun personatge que hi reapareix després de cent o cent cinquanta pàgines de no ser-hi. 

Ras i curt, el senyor Poblet ja és gran i, a més a més, s’està fent vell i li cal, cada cop més, rebre informacions breus i inequívoques perquè ja té la memòria saturada i a punt del desbordament i reté menys coses cada dia. El mateix li passa amb l’escriptura, i és per això que sap que només podria aspirar a escriure algun conte. 

I li agradaria tant fer-ho que no abandona i continua escrivint. Coses que no tenen importància ni cap valor literari. De tant en tant, en el seu blog, que per això el va encetar un dia ja fa molts temps.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s