6T.5

El cafè! El senyor Poblet està convençut que el cafè no se li havia posat bé i que era el causant del defalliment que patia des que, al poc de sortir de Figuerola del Camp, encaraven les rampes que els durien al Coll de l’Era del Caterí, a la Muntanya de Jordà, a l’altra banda de la qual, Montblanc, el seu destí, ja quedaria a la vista. No entenia que li passés allò just quan havia après a acceptar les costes com a inevitables. Encara li costava un món remuntar-les i continuaven sense agradar-li, però ara les afrontava amb resignació.

Era la part més enfiladissa de l’etapa, allà on acabarien assolint pràcticament del tot els 636 m de desnivell que els reservava la cinquena i última etapa del “Repte: Ruta del Cister”, com havien convingut anomenar a aquella modesta aventura. 

Havien esmorzat al Pla de Santa Maria, còmodament asseguts als bancs de la plaça dels Rentadors, però el cafè l’havien fet al bar de la cooperativa de Figuerola, per aprofitar que és punt de segellada. I per això, perquè havien passat tres quarts i perquè devia estar en plena digestió, el senyor Poblet pensa que el cafè la va alterar. Però no va ser fins que davallaven la serra i ja havia superat el mal tràngol, que no va relacionar cafè i indisposició. Encapçalava la marxa i Prenafeta Vell ja era molt a prop, quan va associar tots dos conceptes i es va aturar en sec i es va tombar per a fer partícips de la revelació que havia tingut als seus amics, cinc companys que l’escoltaven esbalaïts per la vehemència que emprava, aturats en mig del corriol que travessa l’alzinar que envolta les ruïnes del poble. “Si ja estaven preocupats, ara deuen estar acollonits”, pensava després el senyor Poblet. “No han dit ni piu i, per la cara que han fet, deuen pensar que m’he begut l’enteniment!” 

Però no estava boig, estava content. Perquè ja es trobava bé i perquè els peus aguantaven la marxa. Els bons oficis i els consells dels professionals en quines mans s’havia posat, estaven tenint resultats i aquesta constatació alleugeria la preocupació que arrossegava. Caminar és ara, per ell, una medecina que alleuja les molèsties que des de fa anys li ocasiona l’artritis i no voldria haver de renunciar-hi.

A causa de les dificultats per a accedir-hi, els habitants de Prenafeta s’instal·laren més avall, més a prop del pla. En el poble nou també hi ha un control de pas que els nostres protagonistes aprofitaven per acabar d’omplir d’estampilles el seu carnet de ruta. Després d’això, només restaven 9 km i un minso desnivell. La meta ja era a tocar, portaven bon ritme i anaven on time

A la plana, les vistes s’eixamplen. Caminaven entre vinyes i camps de conreu. Davant hi havia la ciutat i els polígons industrials. L’autopista. La via de l’AVE. Al fons, una gran acumulació de núvols regava els frondosos vessants de les muntanyes de Prades i Poblet. Condicionats per l’hora de tancament de les cuines dels restaurants, havien sortit de Santes Creus molt d’hora, quan encara era fosc. A l’altura de la Capona i les seves construccions de pedra seca, un sol mandrosament ixent i els núvols els regalaven un esplèndid espectacle de llum i color. Durant tota la jornada, bandes de boires de la mateixa procedència tapaven el sol fent agradable la marxa. Només a les envistes de Montblanc, s’enrufolava el temps, bufava el vent i queia alguna gota. Però ja era tard per a aigualir-los la festa. L’èxit era tant a tocar que ja l’assaborien.

A la muralla de la vila els esperaven els companys. Abraçades, felicitacions, riures i fotografies pel record d’una intensa experiència. 

Al menjador de la Fonda dels Àngels semblava que el cansament podria amb el senyor Poblet, però només era un miratge. Després de la tradicional cervesa per a apaivagar la set, es menjava un plat de llenties estofades que el feia tornar a la vida conscient. La llangonissa i el conill a la brasa, i les  galtes i els peus de porc guisats també eren molt celebrats pels comensals. Tot plegat servit amb exquisida diligència per dues dones molt amables i simpàtiques tot i l’emboç quirúrgic que duien posat. Abans de les postres i els cafès, el cava. Calia brindar amb bombolles per l’èxit del repte. I per estar junts i sans i estalvis. Llàstima dels que no havien pogut caminar i els que no podien ser-hi.

I, durant un breu parlament, apareixien unes llàgrimes fugisseres, productes de l’emoció d’haver aconseguit fer realitat una il·lusió, un somni. I és que els homes també somien, s’il·lusionen i ploren.

El Pla de Santa Maria

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s