El castlà

El castell i el seu entorn estaven molt deixats i en ruïnes. Certament, l’edifici semblava abandonat, de manera els quatre homes no esperaven trobar a ningú. Però l’aparatós cadenat amb combinació de seguretat amb què era fermada una porta tan fràgil com la que els barrava el pas els havia encuriosit i preguntaren a crits:

— Que hi ha algú?

Per sorpresa seva, primer se sentí un udol prolongat. I, després, una veu tremolosa que els deia: “Soc l’esperit del castlà i us faig saber que no sou benvinguts, aquí! Marxeu dels meus dominis!”

— I una merda! —respongué un dels excursionistes, molt convençut i bel·ligerant—. Si tu ets un esperit, jo soc la Mare de Déu! Què t’has pensat, que som babaus? Dona’t a conèixer, brivall!

Però ja sigui perquè no volia raons amb el regne dels cels, ja perquè no estava avesat a les rèpliques sinó a què els intrusos fugissin esperitats, el senyor del castell no va tornar a badar boca. 

En comptes d’això, els excursionistes haurien jurat que se sentia espetarregar un ou fregint-se a la paella.

— Sembla un disc de vinil quan ha arribat al final —digué un d’ells quan marxaven—.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s