The Highlands

The Highlands

Diari d’un viatge inoblidable

17 de juliol de 2022, diumenge: Edimburg

A l’aeroport del Prat no s’observava cap indici de conflicte. Als taulells de facturació hi havia, això sí, llargues cues de gent que marxava de vacances. Però d’ambient de vaga ni el més mínim rastre, i el senyor Poblet ha tingut un pensament de gratitud cap a l’univers per la sort que han tingut de poder  marxar cap a Escòcia sense incidents.

És un viatge llargament esperat. A la capital ja hi havien estat pel Cap d’Any del 2020. Aquella estada havia de ser un primer contacte amb el país, una aproximació abans del circuit per les Terres Altes que pensaven fer l’estiu següent. Però, a finals de l’hivern, la COVID-19 va obrir un parèntesi de dos anys en les vides de tota la humanitat i el senyor Poblet i la seva esposa es van quedar amb les ganes de fer-lo.

Catalunya —també a molts altres llocs del continent— ara mateix està immersa en una onada de calor sense precedents. De la meteorologia d’Escòcia la parella només sap que és canviant en aquesta època i que, per la latitud a la qual està situada, les temperatures són més baixes que a Aqualata. També a Escòcia hi ha sequera i temperatures inusuals per a l’època de l’any, però ni una ni les altres són res, comparades amb les que es pateixen més al sud. Per això els viatgers aqualatins han agafat alguna peça gruixuda, perquè, a més a més, per les fotografies que han vist d’aquests dies a Instagram de turistes que han fet recorreguts similars al que ells faran, cal abrigar-se, si més no, a determinades hores del dia.

El retard amb què ha arribat a Barcelona el vol procedent d’Edimburg ha retardat mitja hora l’enlairament de l’avió que els havia de dur. Això no obstant, els senyors Poblet han arribat a la capital d’Escòcia a l’hora prevista, potser per la mateixa causa —el vent?— que influeix de manera diferent segons si baixes o si puges. Ni a l’aeroport ni a l’avió han passat calor. A Edimburg hi havia 26 graus quan han arribat. Després la temperatura ha baixat progressivament, per acció de la marinada, però molt de mica en mica. 

Després d’instal·lar-se a l’hotel, han tingut una tarda molt agradable, passejant per la Royal Mile i pels Jardins de Princes Street, on han gaudit, com tants habitants d’Edimburg, dels verds i florits jardins i de l’ombra que projecten els arbres colossals que hi ha. I han seguit amb delectació un concert de bona música reagge que ha aconseguit fins i tot bellugar l’esquelet del senyor Poblet, que ja és aconseguir.

Després, molt d’hora si considerem els horaris habituals de Catalunya, sopar i cap a l’hotel, a descansar, que el dia ha sigut llarg, com sempre ho són els dies de desplaçament a llocs llunyans, encara que es viatgi amb avió, o precisament per això. A més, el senyor Poblet encara ha d’escriure la seva crònica, per a no perdre el costum. 

Ara ja són més de les nou del vespre i el cronista veu per la finestra que encara hi ha molta claror, de manera que, efectivament, el dia serà llarg i la nit curta, com correspon al meridià on s’està, i demà a les vuit en punt els vindran a buscar. El guia que els conduirà els dies vinents per les Highlands ja s’ha posat en contacte amb ells. Es diu Adrián i en un missatge de whatsapp també els ha pregat puntualitat, perquè tot funcioni com cal.

El senyor Poblet ha somrigut. “Que siguem puntuals, diu! Encara no ens coneix i no sap amb qui se les tindrà” —ha pensat.

18 de juliol de 2022, dilluns: Portree

Avui, a Edimburg, el sol ha sortit a tres quarts de cinc. El senyor Poblet ho sap del cert perquè ho ha consultat, encuriosit després d’haver obert els ulls a les cinc de la matinada. Per l’escletxa de les cortines es filtrava una llum que il·luminava tota l’habitació. Havia deixat expressament una obertura per a veure’s amb la claror del carrer si es despertava a mitjanit.

“Esto no es normal”, els ha dit l’Adrian tan bon punt s’ha presentat. Es referia a la temperatura que ja feia a les 8 del matí. Es confirma, doncs, que la calor extraordinària que està fent és generalitzada i afecta arreu en una mesura similar, si bé proporcionada a la normalitat de cada lloc. Resulta preocupant, però, que l’anormalitat estigui esdevenint normal i que aquest fenomen no pugui explicar-se sinó des de l’acceptació d’un canvi climàtic que cada dia que passa és més irreversible. Les seves conseqüències també són visibles a Escòcia. El senyor Poblet ha vist amb tristesa que la sequera també afecta aquest racó privilegiat de la Terra i que per les torrenteres de les muntanyes a penes hi regalima aigua. I, no obstant això, encara és un país de verd exuberant.

En gaèlic, muntanya es diu ben —de vegades munro, si té més 3.000 peus (900 m) d’altura—, vall, glen i llac, loch.

Avui ha sigut una etapa llarga. Després de recollir a la resta d’expedicionaris a l’hotel —una parella i una amiga, i una companya de totes dues en l’escola de Castelló on treballen i el seu fill— ha començat el circuit amb la visita, a Stirling, del monument a l’heroi William Wallace, que va ser capaç de derrotar el poderós exèrcit anglès en el meandre que forma el riu Forth al seu pas per la ciutat. A continuació han vorejat el Loch Lomond & The Trossachs National Park i han travessat el Glen Coe. Diuen que, probablement, és la vall més bonica que es pot recórrer per carretera. Al senyor Poblet li han agradat particularment les Tres Germanes, tres muntanyes imponents que ha format l’erosió de l’aigua a còpia de córrer pels vessants d’un mateix massís.

A Fort William, considerada la capital dels esports de muntanya de tot el Regne Unit, s’ha fet fotografies a l’estàtua d’un caminador que representa que descansa assegut en un banc després de completar la West Highland Way —allà hi ha el final de la ruta. I ha conegut el Ben Nevis, la muntanya més alta de tot el Regne Unit. Més tard, a Fort Augustus, han vist la capçalera del Loch Ness, i han vist funcionar les encluses del Caledonian Canal, ara recuperat per a usos d’esbarjo. En el seu moment, unia Inverness i Fort William —est i oest del país— connectant tres llacs i estalviava a petits vaixells mercants la perillosa navegació per les turbulentes aigües del Mar del Nord.

No s’han aturat a Plockton per a pernoctar, com estava previst. L’alta demanda que està tenint Escòcia com a destinació turística ha complicat força la logística dels operadors, i l’expedició ha hagut d’alterar el programa habitual del circuit i, avançant encara una hora més, aproximadament, s’ha plantat a Portree, poblet considerat la capital de l’Illa de Skye, on ha sopat i s’ha allotjat. Aquesta incursió a l’illa ja permet augurar paisatges espaterrants. Demà es dedicaran a recórrer-la i a conèixer els seus racons més emblemàtics.

El senyor Poblet està cansat del tràfec del dia i a aquestes hores de la nit —ja matinada— no troba les paraules convenients per a descriure altres llocs que ha vist i que l’han impressionat igualment. De fet, ja no li resulta fàcil ni recordar els noms d’alguns llocs. L’Adrián els ha explicat molta història, en el sentit més acadèmic de la paraula. I moltes anècdotes, amb dades i dates que el nostre protagonista no sap com pot recordar el guia. Ell, per a transcriure-ho, hauria de consultar constantment mapes i documents. I a Portree no té una bona connexió a Internet i la feina s’eternitza.

La senyora Poblet fa estona que descansa i per ell també ha arribat el moment de posar-se al llit.

19 de juliol de 2022, dimarts: Portree

Quan entraven a la plaça, marxava un autobús. I, no obstant això, unes quantes persones romanien a les andanes, esperant. Potser volien anar a algun altre lloc. Eren dos quarts de deu i l’ambient era extraordinàriament tranquil. Els ocells cantaven; una senyora omplia una ampolla en una màquina que dispensa aigua, i un taxista indolent esperava dins del cotxe a algú a qui portar a algun lloc. El braç recolzat a la finestra; el cap, al palmell de la mà. Mentrestant, els Poblet tafanejaven esperant que obrissin les botigues per si trobaven algun souvenir del seu gust abans de començar la segona etapa del viatge. En un rètol hi deia: “Today, at 8 pm The Skye Piper Band plays here”. Són a Portree, a l’illa de Skye. Avui toca recórrer-la i tornar al mateix hotel a pernoctar.

Encara que ha hagut d’aturar-se diversos cops per a recuperar-se de l’esforç, el senyor Poblet ha aconseguit completar l’ascensió de l’anomenat Old Man of Storr, un menhir de roca basàltica envoltat d’una dotzena d’altres petites agulles que també són d’origen volcànic. Per arribar al turó on ha arribat el matrimoni Poblet i els seus companys de viatge, des de l’aparcament, s’han de superar gairebé 400 metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre i mig d’ascensió. Hi puja tota mena de gent —els joves sense problemes, alguns fins i tot corrents. Parelles d’enamorats agafats de la mà i matrimonis joves, alguns amb canalla tan petita penjada de l’esquena que ves a saber si arribaran a dalt. Molta gent amb gossos, és clar, i gent gran de molt de mèrit— però les rampes que menen al punt més alt del camí són dretes i costen de pujar.

Quan ja baixaven, el senyor Poblet ha vist tres senyores que ha fet bastant més grans que ell que ja s’acostaven al cim. Amb bastons i amb molt d’esforç, lentament, amb disciplina i constància, com ha de ser. “Quin coratge!” —ha pensat. I, en un gest d’admiració i respecte, s’ha tret el barret per a homenatjar-les.

Tota la colla estava eufòrica. Aquest és un fenomen generalitzat, es nota a les cares de la gent quan arriba a dalt. Pel senyor Poblet ha sigut una sensació adrenalítica. Quan ha arribat i ha pogut veure el paisatge que se li oferia entorn, s’ha sentit petit, minúscul com una formiga, però feliç de formar part de tanta bellesa. Diuen les guies turístiques que aquesta és la visita més espectacular de les que es fan a Escòcia, que l’Old Man of Storr s’ha convertit en la més gran atracció turística, en una icona de l’Illa de Skye. El senyor Poblet no té més opinió al respecte que les sensacions que ha tingut ell mateix mentre ha estat en aquell lloc i creu que està en condicions d’assegurar que ha sigut l’experiència de muntanya que més impressió li ha causat en la seva vida. No és només l’aspecte esportiu el que hi conta. El Storr és un lloc màgic, un vòrtex d’energia que carrega als seus visitants, que els hipnotitza i els atrapa de manera que no voldrien marxar mai.

Per cert, storr sembla que és un vocable d’origen escandinau que voldria dir “home gran”, cosa que fa pensar al senyor Poblet, que és molt de buscar les vores a totes les coses, que dir-li Old Man of Storr és una redundància. L’Adrián ha explicat als seus viatgers les diferents llegendes que envolten la muntanya. La més romàntica, la que més ha agradat als Poblet, és la que parla de dos enamorats que es van prometre que la pujarien junts mentre visquessin. I així ho van fer fins que a la dona, ja gran i malalta, les forces la van abandonar. Desesperat per no poder complir la seva promesa, l’home va recórrer a la màgia d’una fada, i aquesta li va dir que havia de carregar a la seva estimada i pujar-hi amb ella a les espatlles un cop més. L’home així ho va fer i, un cop a dalt, la màgia de la fada els va convertir en els dos pinacles que avui romanen més propers, mantenint així als enamorats junts per sempre més a la seva estimada muntanya.

Si ahir va ser una etapa llarga, avui ha sigut un dia intens, pel senyor Poblet. Tenir el cor desbordat d’emocions no li ha privat d’agrair a l’univers la felicitat que li ha proporcionat un dia tan bonic. Baixant de la muntanya, el temps ha començat a canviar i el cel s’ha ennuvolat. Ha plogut mentre dinaven i després encara una estona, però quan arribaven al segon plat fort del dia, el far de Neist Point, la pluja ha cessat i han pogut girar la visita sense més problema que la humitat del terra, molt torbós i tou, a aquest altre lloc de bellesa espatarrant i perspectives amplíssimes.

Han vist més coses, boniques totes, però eclipsades per les que el senyor Poblet ha registrat en el seu diari d’aprenent. Ara ja està a punt de posar el punt final al relat d’avui. És a Portree. És més enllà de la mitjanit. La seva esposa ja dorm, però ell no ha volgut deixar la feina per un altre dia i ara, satisfet, ha tancat el seu quadern d’anotacions.

20 de juliol de 2022, dimecres: Inverness

Avui és el dia que més tard s’ha posat a escriure el senyor Poblet. L’expedició de la qual forma part, un cop instal·lada a l’hotel d’Inverness a mitja tarda, ha decidit fer un tomb per la ciutat abans d’anar a sopar. I havent sopat, anar a fer una copa. De whisky escocès, naturalment. Però el senyor Poblet no n’ha pres, que l’alcohol no se li posa bé i a més a més no li agrada. És prop de mitjanit quan obre el seu diari.

Avui, la travessia ha canviat radicalment de registre. Efectivament, de les terres ondulades, salvatges i verdes de l’illa de Skye, a l’oest del país, els viatgers han passat a les planúries que envolten la ciutat d’Inverness, a la costa est, i han estat a Culloden Moor, l’ermot on es lliurà la batalla del mateix nom. En aquest lloc, les tropes britàniques, comandades pel fill del rei, Guillem de Cumberland, van aixafar definitivament la revolta jacobita, que pretenia la restauració de la Casa d’Estuard al tron de la Gran Bretanya. La lluita, per desigual, fou una vertadera massacre, un extermini de dissidents. El comandant en cap ordenà a les Casaques Vermelles que perseguissin als supervivents jacobites que fugien i que no els fessin presoners. Aquesta va ser l’última batalla que s’ha lliurat en terreny britànic.

També a última hora, han estat a Clava Cairns, un conjunt de tres construccions en pedra, cada una de les quals està inscrita en un cercle de roques verticals. Es creu que són túmuls funeraris i avui dia queden a recer d’una petita fageda. És un lloc tranquil, ombrívol i molt agradable. Al senyor Poblet li ha transmès molta pau i li han vingut ganes d’abraçar-se als troncs dels arbres, imponents.

També ha canviat el tipus de visita. No és que no hi hagi hagut naturalesa, que n’hi ha hagut. Només sortir de Portree, s’han detingut al Vell Pont sobre el riu Sligachan, sobre el qual hi ha una llegenda.  Escòcia és terra de llegendes. El senyor Poblet no s’atreveix a transcriure-la perquè no en recorda els detalls i escriu, només, que si fiques la cara a l’aigua del riu i deixes que s’eixugui tota sola, obtindràs el benefici de l’eterna joventut. Per seguir la juguesca, com els altres, s’ha acostat al marge i se n’ha rentat la cara. L’aigua era gelada i l’ha espavilat de cop. Avui, a aquella hora, era núvol i feia fresca, però malgrat l’esforç que ha fet i el que digui la llegenda, tem que la joventut no li tornarà i que, maldestre com avui que ha relliscat i a punt a estat de caure a l’aigua, continuarà havent d’assegurar amb molta cura on i com posa el peu. Allà mateix, a l’altre marge, han erigit una estàtua que homenatja dos muntanyers escocesos per la seva contribució al descobriment i la promoció de les Highlands: Collie i Mackenzie.

També han estat al saltant d’aigua del Moriston, al qual s’arriba passejant pel bosc que voreja el riu. I al llac Ness, on una barca els ha dut al castell d’Urquhart. I, abans encara, al castell d’Eilean Donan, i aquí sí que el senyor Poblet es veu absolutament incapaç de reproduir, ni que sigui resumidament, les explicacions històriques tan completes que els fa l’Adrian. La memòria del senyor Poblet, la seva capacitat retentiva se satura en jornades atapeïdes com la d’avui. No és una crítica. Ell entén perfectament que un circuit com el que estan fent ha d’aprofitar per mostrar-los tantes coses interessants com raonablement hi càpiguen en una jornada. El problema és que ell es fa gran. I això no té remei i ho assumeix amb naturalitat.

És el tercer dia de ruta i pensa que als companys també els pesa ja una mica. Ho nota pels silencis que es produeixen al vehicle quan circula. L’Adrian, els dies precedents ha anat desgranant una història els fets de la qual embasta amb els llocs que visiten i allà remata la feina. Però cada cop hi ha menys història a explicar, en general, i els silencis són més gran com més avancen per les singulars carreteres de les Highlands. També perquè els viatgers acumulen cansament i estan menys xerraires. I, en aquesta situació, per suplir la paraula, l’Adrian, des del seu lloc de comandament de la nau, engega la ràdio. O posa música gravada en un llapis de memòria. 

Sting cantava quan el senyor Poblet pensava en totes aquestes coses i, de mica en mica, s’abaltia, relaxat, arrossegat als braços de Morfeu pel murmuri d’alguna conversa dita a cau d’orella i la carícia de la música.

“Tot plegat —pensava entre becaina i capcinada— també forma part de l’experiència”.

21 de juliol de 2022, dijous: Dundee

El senyor Poblet està cansat i no s’hauria assegut a escriure. Però el sopar amb els seus companys de viatge l’ha reviscolat i ha decidit fer un esforç per a no trencar la dinàmica que porta de no deixar per a demà el pugui escriure avui.

Han sopat al bar de l’hotel. Són a Dundee i aquesta és l’última nit del circuit. I potser és perquè s’acosta el final, que sopant han fet balanç d’aquests dies de convivència tothora. Tots estan satisfets d’haver pres la decisió de visitar Escòcia, un país preciós, amb molts llocs màgics, que és difícil de descriure si no és amb l’ús de qualificatius dels quals el senyor Poblet no sol abusar perquè no li agrada passar-se. La Kati, el Javi —el seu home—, la seva amiga i companya Noèlia, i la Dèlia, que també treballa amb elles, tots estan contents d’haver conformat un grup en què ningú ha imposat mai el seu criteri. Totes les decisions s’han consensuat amb una facilitat admirable propiciada per la tolerància de tothom. Fins i tot el Saül —fill de la Dèlia, benjamí del grup, onze anys— s’ha integrat de manera impecable encara que no hagi participat en la presa de decisions. Han rigut molt i s’ho han passat molt bé, de manera que l’aspecte social ha superat amb escreix tots els recels previs, normals quan hom ha de conviure amb estranys durant cinc dies.

Per arribar a Dundee des d’Inverness, avui han creuat el Cairngorms National Park, el més gran del Regne Unit i el primer espai a ser protegit, gràcies a l’empeny del vescomte Christopher Addison, metge i polític britànic, a qui es deu aquesta figura jurídica de protecció mediambiental. Una meravella de paisatges, diferents dels vistos fins ara pels viatgers. Abans d’abandonar els seus límits, el grup ha fet una parada en el Craigievar Castle —una casa senyorial d’estil escocès més que un castell—, pintat de color rosa i ubicat enmig d’un bosc d’arbres centenaris de diverses espècies, entre elles la sequoia.

A Stonehaven, ja a la costa est, hi ha el Dunnottar Castle. Aquest sí que és un castell fortificat. Fou la llar de la família Earl, una de les més poderoses del país. Construït sobre un penya-segat, guarda molts dels secrets de la història d’Escòcia. Avui en dia, només en resten les ruïnes, el que va quedar dempeus després d’un assetjament de vuit mesos. Una petita guarnició resistí els embats del poderós exèrcit de Cromwell i aconseguí salvar les joies de la corona escocesa.

Fundada el 1413, a Saint Andrews hi ha la tercera universitat més prestigiosa del Regne Unit, només superada per les conegudíssimes d’Oxford i Cambridge. St. Andrews és una ciutat petita, però molt bonica i carregada d’història. Se la considera el bressol del golf i ara, casualment, s’està celebrant l’Open britànic, cosa que succeeix un cop cada cinc anys. És una de les seves cinc seus. Assenyalar, com a anècdota curiosa, que a la platja de St. Andrews es va gravar una escena de la mítica pel·lícula Carros de Foc, la dels estudiants entrenant corrents per la sorra.

Malgrat l’amenaça constant, no ha plogut en tot el dia, tret d’algun lleu xim-xim puntual i poc durador, però feia fresca i el vent molestava.

Els senyors Poblet comentaven, abans d’anar-se’n a dormir, que també estan molt satisfets amb el tour que estan fent, molt contents d’haver decidit venir a les Highlands i ja parlen de tornar. I també reconeixen la sort que han tingut d’haver coincidit amb uns companys de viatge com aquests.

22 de juliol de 2022, divendres: Edimburg

El cercle s’ha tancat a Edimburg. Ha conclòs el circuit que el senyor Poblet i la seva esposa havien començat fa cinc dies. Ja són a l’hotel i han deixat les maletes molt a punt de ser tancades demà, un cop hi hauran posat a dins els pijames. Han de llevar-se molt d’hora perquè el seu avió és molt matinador.

Poc després de les 7 de la tarda ja eren a Edimburg. L’Adrián ha passat primer per l’hotel de la Kati, el Javi i la Noelia i allà, tots cinc s’han fet les abraçades de rigor. I també les promeses de mantenir-se en contacte que es fan en aquests casos, encara que després no es compleixen. Tot seguit els ha tocat el torn a ells dos i s’ha repetit l’escena amb la Dèlia i el seu fill. Una mica més freda en aquest cas, però cadascú és com és i no hi ha res a retreure.

Ara ja han fet un sopar lleuger i la senyora Poblet llegeix al llit per a invocar la son. És d’hora, encara, perquè arribi sense demanar-li que vingui. Ell s’ha assegut a l’escriptori i ha obert el seu diari. Escriu, sembla que avui les idees flueixen, però està cansat per la fatiga acumulada després d’aquests dies de tràfec incessant i per les poques hores que hi ha dedicat a dormir, i no vol allargar-se massa.

Com va passar ahir, els núvols s’han senyorejat del cel tot el dia, però no ha plogut. Segons diu l’Adrián, poden estar contents amb la meteorologia que han tingut aquesta setmana. Tret de la calor inusual del primer dia, la resta no n’han passat. Ans al contrari, han hagut d’abrigar-se més d’un cop per defensar-se d’una fresca a la qual no estan acostumats i protegir-se d’un vent que és fresc si bé és cert que no ha sigut fort. També amb la visibilitat, malgrat els núvols. És relativament freqüent, per exemple, que l’excursió a l’Old Man of Storr no es pugui fer per la forta pluja o, si es fa, que la boira no permeti gaudir de les vistes tan meravelloses que ofereix.

Avui han visitat una destil·leria. Els han explicat tot el procés d’elaboració del whisky i on rauen les diferències entre els diversos tipus. També n’han fet un tast de tres mostres. El senyor Poblet ja no recorda el nom d’aquell que li ha agradat més, però ha constatat que encara que no en consumeixi mai, seguint el protocol que també els han contat, pot trobar un cert plaer amb un consum esporàdic i moderat d’un bon whisky.

Han fet un passeig per un bosc que voreja el riu Braan fins a arribar a uns ràpids i un saltant. Aquest bosc és plantat expressament per a esbarjo dels convidats dels seus propietaris, una família molt benestant i poderosa, sens dubte, si més no cap a mitjans del S-XVIII. Sigui com sigui, ara és un espai meravellós quallat d’arbres esplèndids.

També s’han aturat en alguns poblets pintorescos. Als senyors Poblet els ha agradat, sobretot, un d’anomenat Culross, on s’han gravat diverses escenes de la sèrie d’èxit Outlander. Però la visita a The Kelpies és allò que més ha sorprès avui al nostre aprenent de cronista. Es tracta d’una monumental escultura feta a còpia de planxes d’acer inoxidable, dos gegantins caps de cavall en diferents actituds que es veuen d’una hora lluny. El senyor Poblet la troba molt estètica i fotogènica i considera molt meritòria la seva concepció. Estan situades al terme de Falkirk, escenari de la batalla on William Wallace va ser derrotat per les tropes del rei anglès Edward I. Era a finals del segle XIII. A Falkirk també es troben dos canals, el Forth and Clyde i l’Union, que van ser units durant el primer quart del segle XIX per a permetre el transport fluvial entre Edimburg i Glasgow. L’escultura és un homenatge al cavall per la seva contribució tan important a la història del país, i també se li atribueixen connotacions llegendàries.

El senyor Poblet ha corregit el seu escrit i tanca el quadern. A casa ja tindrà temps de fer una revisió més extensa i profunda. Ara toca descansar unes poques hores, que el despertador és implacable.

25 de juliol de 2022, dilluns: Igualada 

Post scriptum

L’Adrián és un noi de Leganés que va recalar fa set anys a Escòcia seguint a la seva xicota. Ella hi va anar a treballar. Ell va arribar amb la sola intenció de perfeccionar el seu anglès, però s’hi va quedar encisat pel país i el seu paisatge. Els senyors Poblet han debatut la seva edat i en cap cas li posen més de trenta-cinc anys. Cada tres o quatre mesos l’Adrián viatja a Espanya a veure la seva família, que per a ell és molt important. Diu que ara comença a enyorar-se, a tenir ganes de tornar. Però que el frena el fet que aquest és un bon país per a viure-hi, que hi ha moltes ajudes i subvencions per la gent. Com a exemple, explica que és autònom i que ha estat cobrant el 80% dels seus ingressos des de l’inici de la pandèmia fins fa ben poc. També afirma que als escocesos no ha calgut confinar-los per la Covid, que el govern ha confiat en la responsabilitat de cada individu perquè la gent, en general, és responsable. Això es nota també a les carreteres per les quals ha transitat l’expedició, molt estretes, moltes d’elles. La cortesia impera entre els conductors i no es veuen excessos de velocitat ni altres imprudències. El senyor Poblet tampoc no ha vist policia de trànsit. Ha sigut un bon guia, l’Adrián. Sempre atent a qualsevol detall, discret, puntual i empàtic. I un gran coneixedor del país i la seva història.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s