Laura i Tyler

El senyor Poblet acaba de mirar una pel·lícula a la televisió. És una producció irlandesa per a una de les plataformes que omplen de continguts les televisions d’arreu del món. No és que li hagi agradat particularment. Està bé; considera que està ben realitzada i interpretada, i que la fotografia és molt bona, també, això sí. Però el guió és inquietant, o així li ha semblat a ell.

El film parla de dues noies que ja ranegen a la trentena, que viuen juntes, que són millors amigues des de fa deu anys i es compenetren i complementen a la perfecció. La Laura vol escriure una novel·la, però està embarrancada i no avança perquè no troba mai el moment de concentrar-se com cal per a aconseguir-ho. Ella diu que no té temps, que ha de treballar per a sobreviure, però la realitat és que, a més, es deixa arrossegar fàcilment per la Tyler —la seva amiga— que viu immersa en una mena de festa permanent en què drogues i alcohol sempre hi són presents.

A la Laura també li va la festa. Tanmateix, si el senyor Poblet no ho ha entès malament, a diferència de la Tyler, que es resisteix a fer-se gran, ni que sigui de mica en mica, la Laura ha evolucionat amb el temps i a hores d’ara ja es qüestiona què està fent. I en aquesta tessitura, apareix un noi i la seva presència altera l’equilibri en què havien viscut totes dues amigues. Aquesta irrupció és un punt d’inflexió en la història de la Laura, que comença a fer un tomb a la seva vida després d’haver tocat fons, tot i que ho fa de manera maldestra i desordenada.

I, al final, al senyor Poblet li ha semblat que aquesta escriptora incipient serà capaç de renéixer de les seves cendres i de disciplinar-se per a intentar aconseguir amb renovades forces el seu ideal. I escriure sobre totes les coses que porta a dins, coses sobre les quals ha pres notes en un quadern al llarg dels anys que dura l’amistat amb la Tyler.

Alguna cosa té la pel·lícula que ha neguitejat al senyor Poblet.

Ell pensa que és el desencís que sent la Laura en adonar-se que la seva vida no és com ella se l’havia dissenyat. Aquest és un desencís que afecta molta gent, o l’ha afectat en algun moment de la vida. A ell també, com també l’ha afectat la frustració de saber-se responsable de no haver fet tot el que calia per a assolir el seu somni, i d’haver trobat sempre arguments per a convèncer-se que la culpa no és seva, sinó de les circumstàncies adverses. Coartades mentals, en fi, que tots els mortals busquen quan els convé i que, malauradament, aconsegueixen trobar amb una sorprenent facilitat.

Amistades salvajes.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s