O’Hara

De sobte, ha sigut com si se m’haguessin acabat les idees. O com si m’haguessin marxat les ganes d’escriure, però, en realitat, és més probable que aquestes dues últimes setmanes hagi renunciat a escriure a causa de l’íntim convenciment que les coses que escric no tenen interès. La meva vida no té res d’emocionant i no val la pena relatar-la. Però, per altra banda, encara que la premissa sigui certa, que ho és, per què renunciar-hi? Al cap i a la fi, això no és més que un exercici intel·lectual que no faig amb pretensions, sinó per a mantenir-me actiu mentalment. I, pel que sembla, cal que m’ho recordi de tant en tant.

Som en plana pasqua, a punt de marxar a passar uns dies a Camprodon i aquest matí preparava l’equipatge que he de dur. Marxarem demà —l’Anna encara treballa—, però m’hi he posat ja per a matar el temps, perquè avui m’he despertat a l’hora dels dijous, com si hagués de marxar d’excursió, i porto una hora d’avançada. Dit d’altra manera, avui tot el dia em sobrarà una hora més de les que ja em sobren habitualment. El fet és que he decidit que posaré a la bossa el llibre que estic llegint, el tinc a mitges, com a lectura per a aquests dies. Es tracta de “La chica de California y otros relatos”, un recull de John O’Hara (1905—1970) que ja havia llegit anteriorment. O’Hara és considerat un mestre indiscutible del relat curt —en va escriure més de quatre-cents—, fill de Hemingway i Fitzgerald i precursor de Salinger, Updike o Carver.

I, tanmateix, rellegint les seves històries, torno a tenir la sensació d’estar sentint algú amb molta traça que m’explica les seves vivències, que no sempre són interessants en el sentit que siguin divertides, emocionants o esgarrifoses. No, són més aviat com un record que es relata a un grup d’amics mentre es prenen una copa, o com una anècdota viscuda un dia qualsevol que es contaria a la dona en arribar a casa després de la feina. Coses senzilles, sense complicacions ni artificis, que, no obstant la seva simplicitat, obren la porta a la reflexió.

“L’aproximació el·líptica al tema i els finals estremidorament ambigus suposen una aportació al relat modern”, diu la ressenya de les solapes del volum.